Article de Vicenç Navarro publicat a Público
Quan el president Richard Nixon va decidir finalitzar l’Acord de Bretton Woods, que havia establert el dòlar com a punt de referència monetària en el comerç internacional, es va crear una enorme inestabilitat monetària que va impactar negativament sobre el creixement econòmic mundial. La gran variabilitat en el preu de les monedes va dificultar el comerç internacional. Aquesta variabilitat va afectar especialment els països que, com l’Estat espanyol, tenien una moneda dèbil (la peseta). A l’empresari tèxtil de Sabadell que exportava els seus productes, per exemple, a Alemanya, li era difícil planificar la seva venda al mercat alemany per què no sabia quin seria el valor del canvi del marc amb la peseta a mig i llarg termini.D’aquí que, en part com a resposta al col·lapse de Bretton Woods, s’establís l’euro en la majoria de països de la Unió Europea. Amb això es va eliminar la variabilitat del preu de la moneda i va desaparèixer la possibilitat de que els mercats financers especulessin en base a aquesta variabilitat. Ja no es podria especular davant la peseta ja que aquesta va deixar d’existir, substituïda per l’euro, una moneda més forta que es va convertir en la moneda de la comunitat de països de major pes econòmic a la Unión Europea (excepte Regne Unit). Però en la manera com es va construir l’euro es van establir les bases per a que aparegués un altre tipus d’especulació, basada, no en la variabilitat del preu de les monedes, sinó en la del preu del deute públic (i dels seus interessos) entre els països de l’eurozona. El model establert comporta que els estats d’aquests països no podien protegir-se davant de l’especulació. Es va prohibir que els bancs centrals d’aquest països poguessin imprimir diner i amb això comprar el seu propi deute públic, que és allò que fa un banc central davant el perill de l’especulació. Quan els mercats financers volen crear una percepció de crisis, promouen la idea (per part dels seus instruments: les agències de valoració del deute públic) que el deute públic d’un Estat no és molt segur, i amb això incrementen els interessos dels bons que els bancs i altres institucions financeres compren (enriquint-se així). El que els estats han de fer davant aquesta situació és que el seu banc central imprimeixi diner i compri molt deute públic propi, forçant una baixada d’interessos.
Però això és el que s’ha prohibit als països de l’eurozona. A partir de l’establiment de l’euro, fou el mal anomenat Banc Central Europeu (BCE) l’únic que podia imprimir diner (els bancs centrals dels països de l’eurozona no podien fer-ho). I el BCE prestava diner a uns interessos baixíssims, a un 1%, als bancs, però no als estats. És més, al BCE no se li permetia tampoc comprar deute públic dels estats. I en el cas excepcional que es veiés forçat a fer-ho, com ara, ho feia comprant deute públic als bancs, a uns interessos elevadíssims. Era i és una pràctica enormement beneficiosa per a la banca. Reben diner gairebé gratis (1% d’interès) i amb ell compren deute públic amb interessos molt elevats (6% en el cas de l’Estat espanyol) ingressant enormes quantitats de diner públic. És la major transferència de fons del sector públic al privat existent actualment en qualsevol país de l’eurozona i això com a conseqüència que el BCE no és un banc central, sinó un enorme lobby de la banca (i molt en especial de l’alemanya i francesa). Amb tot això, els estats s’han quedat totalment desprotegits davant l’especulació del seu deute públic per part dels mercats financers.
Un element clau per a que s’exerceixi aquesta especulació són les agencies de rating, de les quals Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch són les més importants. Aquestes agencies són mers instruments dels bancs i de les grans entitats financeres. Indicadors d’això n’hi na molts. Un d’ells és l’avaluació amb la categoria de màxima qualitat d’uns productes financers que eren autèntica escombraria, i ho feien hores abans de que es mostrés que aquests productes eren, en realitat, de valor nul, convertint-se en tòxics per a tot el sistema financer.
L’últim exemple és l’avaluació negativa per part de Standard & Poor’s dels bons públics de l’Estat federal d’EEUU (desvaloritzant la seva categoria) com a mesura de pressió per a que el Govern federal retalli la despesa pública i privatitzi la Seguridad Social. Aquesta rebaixa del bo públic es va justificar amb una projecció del deute públic basada en un error matemàtic que, ni més ni menys, va doblar la xifra real del deute públic existent. Quan a Standard & Poor’s se li va comunicar l’error, va corregir la xifra, reduint-la per la meitat, sense variar tanmateix la seva rebaixa de la valoració dels bons, mostrant la naturalesa política i no científica de la seva valoració. Aquestes agències no tenen credibilitat. En realitat, la demanda de bons públics de l’Estat federal ha augmentat després que l’agència Standard & Poor’s rebaixés el seu valor, dada que mostra la seva pèrdua de credibilitat.
D’altra banda, la reducció de la despesa pública que s’està exigint reduirà el creixement econòmic i amb això els ingressos a l’Estat, en una quantitat que és idèntica a la que aquestes retallades intenten aconseguir, amb la qual cosa, l’Estat federal no aconseguirà cap ingrés o estalvi net amb les retallades. La crisis actual és una crisis artificial, creada per a satisfer els interessos del capital financer en el seu intent de desmantellar l’Estat del benestar, privatitzant-lo. És l’atac més frontal que hagi existit en contra de la protecció social, tant a l’UE com a EEUU. Aquest és l’objectiu de la crisi.