El procés de desmuntatge d'un servei públic sol ser llarg però acaba sent més senzill del que semblava inicialment, només cal una mica de temps i dedicació, i amb seguir fidelment els manuals a l'ús. La pràctica ha portat a la perfecció i la resistència al procés sembla força disminuïda en una societat civil com la nostra, desarmada moralment i sense la necessària consciència de classe. En aquesta societat només pots pertànyer a una de les dues classes existents: els que paguen i els que gaudeixen. Les dificultats que el poder polític i econòmic pot preveure abans de començar es solen veure minimitzades per l'escassa o nul resistència que al final oferim.
I aquests manuals indiquen clarament les fases que s'han de seguir per al complet èxit de la missió, perquè d'això es tracta en el fons, d'una missió, amb una finalitat determinada i amb uns objectius intermedis clars, que es poden mesurar i, per descomptat , amb una possibilitat real de ser assolits. Aquestes fases es poden resumir més o menys d'aquesta manera.
• Qüestionament del servei públic, enderrocar el tabú: es planteja un discurs en què el servei públic passa de ser un dret a un luxe, potser assumible en temps de bonança econòmica, però sobre el qual mai es podrà assegurar la seva existència. Fer calar en la societat que aquest dret passarà de ser fix a variable.
• Fase de crítica, no funcionen bé, són cars i deficitaris: per justificar el que s'ha dit, s'inicia l'assetjament i enderrocament amb arguments normalment de dos tipus: econòmics i de rendiment, per una banda, es critica el preu i, d'altra , l'eficàcia del servei. Es fa referència continua al mite de la poca eficàcia del sector públic en general i s'insisteix en el concepte que un servei públic no ha de ser deficitari, substituint hàbilment la necessitat de ser sostenible per l'exigència d'obtenir beneficis econòmics (oblidant, sabent , que la condició real per oferir un servei públic ha de ser assegurar que la prestació d'aquest no posi en perill la seva supervivència).
• Disminució de recursos, mitjans, sous: òbviament la fase anterior pot provocar una forta resistència que ha de ser trencada, per fer-ho hi ha un mitjà que resulta infalible, la disminució de recursos. Els serveis públics acabaran per ser criticables de manera objectiva si els mitjans de què disposen no són suficients per prestar aquest servei al conjunt dels usuaris que se'n beneficien.
• Desmotivació dels professionals: associada a la fase anterior, s'aplica un empitjorament dràstic de les condicions de treball dels professionals, materialitzat en pitjors sous i horaris, i en menys recursos per ser emprats, el que provocarà en molts casos l'estrès i la desmotivació dels professionals.
• Reforçament en la crítica, predicció autocomplerta: compliment fidelment els dos punts anteriors, els crítics del servei públic podran guanyar ara el debat plantejat amb arguments objectius i tècnics ja que, per mitjà de la disminució dels recursos i la desmotivació dels professionals, podran veure confirmades les seves queixes sobre el pobre nivell del servei públic objectiu de l'atac.
• Substitució: Tot el procés té sempre una finalitat clara, la substitució del servei públic per una "externalització" privada, més cara per als usuaris però molt rendible per als proveïdors del servei privats. Recolzada en fortes subvencions públiques, que poden aplicar dotant de mitjans logístics, com els mateixos edificis on aquest es presti, o d'exempcions i rebaixes fiscals de tot tipus als afortunats amb la concessió corresponent.
D'aquesta manera, al final del procés ens trobem amb que un servei públic que consideràvem inviolable ha passat a convertir-se en un producte, al qual es pot o no tenir accés, ofert a la gent sense recursos, de tal manera que no pugui ser exigit un mínim de qualitat, ja que el servei així ofert com una almoina no pot ser qüestionat. Els usuaris no es podran queixar ja que, com passa amb les almoines, almenys reben alguna cosa, i alguna cosa és sempre millor que res.
Mes que mai, ens cal defensar l’estat del benestar