dimecres, 2 de novembre del 2011

PER QUÈ ENS MEDIQUEM TANT?


Segons publica El Punt/Avui

Els preus dels fàrmacs baixen mentre el volum de receptes augmenta
Els experts apunten a la pressió de la indústria i a l'escàs temps que es dedica als pacients
Els metges de la sanitat pública van expedir més de 151 milions de receptes de medicaments l'any passat. Dinou receptes per habitant que van suposar un cost total de 1.835 milions d'euros, prop d'un 18% de tota la despesa sanitària. Això, sense tenir en compte la medicació que s'administra als pacients ingressats als hospitals, amb la qual la despesa en fàrmacs arriba a més del 25% del total. “La nostra despesa farmacèutica sobre el total de despesa sanitària se situa dins de la mitjana dels països de l'OCDE, però és cert que consumim més medicaments que la resta de països europeus”, admet el gerent d'Atenció Farmacèutica del Catsalut, Antoni Gilabert. “En bona part es deu al fet que tenim preus més barats i a l'envelliment de la població, però també hi ha una qüestió cultural”, afegeix.


Si bé és cert que, a partir de l'any passat, la factura farmacèutica ha començat a disminuir a Catalunya (l'any 2010 va baixar d'un 1,5%) i al conjunt de l'Estat, aquesta reducció ha estat possible gràcies a l'efecte dels diversos decrets del govern estatal que han permès reduir el preu de molts medicaments, tant de marca com genèrics. Per contra, el nombre de receptes i, per tant, el consum, no ha deixat d'augmentar. A Catalunya, el nombre de receptes es va incrementar d'un 2,73% el 2010 i, fins a l'agost d'aquest any, ja ho ha fet d'un 3% amb relació al mateix període de l'any passat.
Només els Estats Units superen l'Estat espanyol en consum de medicaments.
“La nostra societat està molt medicada perquè sovint tractem el malestar amb fàrmacs. Som el segon país del món en consum de medicaments i també en malalties provocades per fàrmacs”, afirma el director de l'Institut Català de Farmacologia, Joan Ramon Laporte. Aquest especialista recorda, per exemple, que el 12% dels malalts crònics de més de 65 anys segueixen tractaments antidepressius, quan “potser el que els passa és que estan tristos o sols”.
El doctor Josep Maria Sagrera, vicepresident de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (Camfic) coincideix amb Laporte en aquest punt: “Tot es vol resoldre amb pastilles, fins i tot els problemes de l'esfera emocional”, afirma, alhora que reconeix que si el metge disposés de més temps per atendre els pacients, molts sortirien de la consulta sense receptes.
Laporte assenyala la pressió de la indústria farmacèutica com a principal causa de la sobremedicació. “La nostra sanitat no té un sistema independent que informi els metges sobre els medicaments i que s'ocupi de la formació dels professionals”, denuncia. Aquest buit “és aprofitat per la indústria, que destina uns 1.500 milions d'euros l'any a finançar la formació dels metges; són molts diners per fer pressió”, afirma Laporte.
Una imatge que, segons l'expert en economia i sistemes d'informació en salut, Santiago Marimon, il·lustra el poder que, al seu parer, exerceix la indústria farmacèutica sobre la prescripció és la dels “centres d'atenció primària plens de visitadors mèdics, en plena era d'internet”. Marimon, una de les persones que van participar en els dos informes Vilardell sobre racionalització de la despesa sanitària, afirma que durant molts anys, ni el ministeri ni la conselleria no han apostat per una política de control del volum de receptes.
Si ens remetem als anys més recents, la batalla del ministeri contra el creixement de la despesa en farmàcia sempre ha estat lliurada amb decrets que establien preus de referència o que, directament, rebaixaven el preu dels medicaments. Aquest tipus de mesures tenen un impacte immediat pel que fa a l'estalvi, però un estudi del professor d'economia de la UPF Jaume Puig-Junoy mostra que “al cap d'un any aquest efecte ha desaparegut perquè la baixada de preus es compensa amb un augment de la prescripció i del consum”. Puig-Junoy posa l'exemple de l'omeprazole: “Un protector gàstric que es prescriu sense criteri selectiu, simplement perquè és barat.” Segons Laporte, el 45% dels majors de 65 anys prenen omeprazole, tot i que altera l'absorció del calci i “és responsable de dos mil fractures de fèmur l'any”.