Segons publica El Punt/Avui
Els preus dels fàrmacs baixen mentre el volum de
receptes augmenta
Els experts apunten a la pressió de la indústria i a
l'escàs temps que es dedica als pacients
Els metges de la sanitat pública van expedir més de 151
milions de receptes de medicaments l'any passat. Dinou receptes per habitant
que van suposar un cost total de 1.835 milions d'euros, prop d'un 18% de tota
la despesa sanitària. Això, sense tenir en compte la medicació que s'administra
als pacients ingressats als hospitals, amb la qual la despesa en fàrmacs arriba
a més del 25% del total. “La nostra despesa farmacèutica sobre el total de
despesa sanitària se situa dins de la mitjana dels països de l'OCDE, però és
cert que consumim més medicaments que la resta de països europeus”, admet el
gerent d'Atenció Farmacèutica del Catsalut, Antoni Gilabert. “En bona part es
deu al fet que tenim preus més barats i a l'envelliment de la població, però
també hi ha una qüestió cultural”, afegeix.
Si bé és cert que, a partir de l'any passat, la factura
farmacèutica ha començat a disminuir a Catalunya (l'any 2010 va baixar d'un
1,5%) i al conjunt de l'Estat, aquesta reducció ha estat possible gràcies a
l'efecte dels diversos decrets del govern estatal que han permès reduir el preu
de molts medicaments, tant de marca com genèrics. Per contra, el nombre de
receptes i, per tant, el consum, no ha deixat d'augmentar. A Catalunya, el
nombre de receptes es va incrementar d'un 2,73% el 2010 i, fins a l'agost
d'aquest any, ja ho ha fet d'un 3% amb relació al mateix període de l'any
passat.
Només
els Estats Units superen l'Estat espanyol en consum de medicaments.
“La nostra societat està molt medicada perquè sovint
tractem el malestar amb fàrmacs. Som el segon país del món en consum de
medicaments i també en malalties provocades per fàrmacs”, afirma el director de
l'Institut Català de Farmacologia, Joan Ramon Laporte. Aquest especialista
recorda, per exemple, que el 12% dels malalts crònics de més de 65 anys
segueixen tractaments antidepressius, quan “potser el que els passa és que
estan tristos o sols”.
El doctor Josep Maria Sagrera, vicepresident de la
Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (Camfic) coincideix amb
Laporte en aquest punt: “Tot es vol resoldre amb pastilles, fins i tot els
problemes de l'esfera emocional”, afirma, alhora que reconeix que si el metge
disposés de més temps per atendre els pacients, molts sortirien de la consulta
sense receptes.
Laporte assenyala la pressió de la indústria farmacèutica
com a principal causa de la sobremedicació. “La nostra sanitat no té un sistema
independent que informi els metges sobre els medicaments i que s'ocupi de la
formació dels professionals”, denuncia. Aquest buit “és aprofitat per la
indústria, que destina uns 1.500 milions d'euros l'any a finançar la formació
dels metges; són molts diners per fer pressió”, afirma Laporte.
Una imatge que, segons l'expert en economia i sistemes
d'informació en salut, Santiago Marimon, il·lustra el poder que, al seu parer,
exerceix la indústria farmacèutica sobre la prescripció és la dels “centres
d'atenció primària plens de visitadors mèdics, en plena era d'internet”.
Marimon, una de les persones que van participar en els dos informes Vilardell
sobre racionalització de la despesa sanitària, afirma que durant molts anys, ni
el ministeri ni la conselleria no han apostat per una política de control del
volum de receptes.
Si ens remetem als anys més recents, la batalla del
ministeri contra el creixement de la despesa en farmàcia sempre ha estat
lliurada amb decrets que establien preus de referència o que, directament,
rebaixaven el preu dels medicaments. Aquest tipus de mesures tenen un impacte
immediat pel que fa a l'estalvi, però un estudi del professor d'economia de la
UPF Jaume Puig-Junoy mostra que “al cap d'un any aquest efecte ha desaparegut
perquè la baixada de preus es compensa amb un augment de la prescripció i del
consum”. Puig-Junoy posa l'exemple de l'omeprazole: “Un protector gàstric que
es prescriu sense criteri selectiu, simplement perquè és barat.” Segons
Laporte, el 45% dels majors de 65 anys prenen omeprazole, tot i que altera
l'absorció del calci i “és responsable de dos mil fractures de fèmur l'any”.