Més de 40 dels membres del govern Cameron tindrien interessos evidents en privatitzar el sistema nacional de salut -NHS-. Entre ells la propietària de SANITAS. No estaria de més estar alerta: Anglaterra no està tan lluny, ni en distància ni en model. I aquí també comencen a sembrar les mateixes idees sense evidència ...
El que pretén Cameron al Regne Unit és substituir progressivament l'NHS per un model a l'americana, amb múltiples proveïdors de serveis privats en competència descarnada pels clients. En definitiva, privatitzar el sistema. Com és la gestió privada de l’Hospital Hinchigbrooke, per part de la companyia Circle, on els seus propietaris són fons d’inversió lliure, que a la vegada, casualment?, són alguns dels majors donants del partit conservador britànic.
Una idea aproximada de la batalla en joc es pot obtenir amb aquest vídeo.
Simplificant molt, els arguments fonamentals que justificarien un canvi de tals proporcions serien dos.
D'una banda, la competència entre proveïdors, com en qualsevol altre sector del mercat, augmenta l'eficiència en la provisió i la satisfacció dels clients (en paraules de Cameron: "parlant clarament, la competició és l'únic camí que existeix per provar millor per als pacients").
D'altra banda, en els últims anys per al govern conservador era evident el declivi de la productivitat en la passada dècada en el NHS.
Respecte al primer d'ells, un grup de prestigiosos investigadors britànics amb Allyson Pollock al capdavant ja va publicar al Lancet, a finals de 2011, que no hi ha proves que l'elecció per part del pacient del proveïdor en el NHS salvi vides.
I pel que fa a la segona raó (la suposada disminució de la productivitat del NHS) un article, de 13 de febrer, del professor Nick Black (London School of Hygiene and Tropical Medicine) a Lancet posa de manifest que aquest argument més que una prova és un mite. La justificació de la idea procedeix de la ONS (Office for National Statistics) que comparava l'augment de les despeses en el període 2000-2008 (46.8%) amb l'augment dels "outcomes" en el mateix període (44.3%), de manera que, relacionant un amb l'altre, apareixia una diferència entre despeses i outputs de 0.4% a l'any. Però, com assenyala Black, la validesa de la comparació depèn del que entenguem per output. En relació amb la "quantitat" de l'atenció sanitària, la ONS la redueix a tres dimensions (nombre d'admissions hospitalàries i consultes externes, nombre de consultes en atenció primària i nombre de receptes dispensades). Pel que fa a la qualitat, es mesura també a través de tres dimensions: efectivitat, seguretat i experiència dels pacients, mesures a través d'un únic indicador (la seguretat, per exemple, a través de la ràtio de mortalitat hospitalària estandarditzada, i l'efectivitat en atenció primària a través del grau de control de pressió arterial i colesterolèmia en pacients amb malaltia cardiovascular).
Hi ha una última raó per justificar que a ningú se li hauria d'ocultar: els notoris conflictes d'interès entre el govern conservador britànic i les empreses que sortirien especialment beneficiades d'un canvi de model semblant: més de 40 dels membres del govern Cameron tindrien interessos evidents en privatitzar el NHS, començant ni més ni menys que per la baronessa Virgínia Bottomley of Nettlestone, Directora de BUPA, l'asseguradora britànica més important, propietària també de l'espanyola SANITAS.
Cameron no ho té fàcil, la major part dels professionals sanitaris i líders d'opinió britànics estan frontalment en contra del projecte legislatiu que sustenta el canvi de Lasley: the Health and Social Care Bill (HSCB). Una cosa que el govern Cameron menysprea.
No estaria de més estar alerta: Anglaterra no està tan lluny, ni en distància ni en model i són evidents els mateixos conflictes d'interès que hi pot haver-hi.