Núria Bosch- catedràtica d’economia UB
Aquests dies hem estat veient a Catalunya la insubmissió de molts ciutadans a l'hora de pagar el peatge per circular per les autopistes. D'aquest fet crec que se'n deriven dues reflexions. La primera, sobre si els serveis públics solament s'han de finançar mitjançant els impostos pagats pels ciutadans o si també l'usuari hi ha de contribuir. La segona, sobre el greuge comparatiu que pateix Catalunya en relació a altres territoris de l'estat espanyol pel tractament fiscal que li atorga el govern central.
Pel que fa a la primera qüestió plantejada, l'estat del benestar al qual estàvem acostumats fins ara subministrava la majoria de serveis públics essencials (sanitat, educació, serveis socials, justícia, infraestructures...) de manera gratuïta o exigia pagar en alguns casos un preu molt baix. Els serveis eren majoritàriament universals i gratuïts i es finançaven mitjançat les contribucions impositives.
La crisi econòmica ha posat en qüestió aquest model. No el podem mantenir. Els ingressos impositius han minvat per la disminució de les rendes i del consum gravables i, per tant, són insuficients per mantenir els serveis públics esmentats als nivells de provisió i qualitat a què estàvem acostumats. Així doncs, en el futur, l'usuari haurà de contribuir cada vegada més al finançament dels esmentats serveis.
El fet que l'usuari pagui pels serveis públics no ens ha de fer pensar que necessàriament l'equitat ha de disminuir i, en canvi, pot millorar l'eficiència. Hem de ser conscients que moltes vegades oferir gratuïtament certs serveis públics pot ser clarament regressiu si els usuaris són persones de renda alta o mitjana-alta. Un exemple molt clar és l'ensenyament universitari. Les matrícules fins ara només cobrien el 25% del cost dels estudis, però la majoria d'estudiants provenen de classes mitjanes o altes. El recent augment d'aquestes matrícules va en la direcció correcta sempre que s'acompanyi d'un increment de les beques per als estudiants de rendes baixes. El mateix cal dir en el cas del copagament sanitari, si es diferencia pel nivell de renda de l'usuari.
Posar preu als serveis públics pot millorar-ne l'eficiència, ja que se'n racionalitza la demanda. Tornant a l'exemple de l'ensenyament universitari, si les taxes de matrícula són molt baixes el cost d'oportunitat de repetir cursos és baix, però al sector públic li suposa un cost considerable. Un altre exemple clar és l'establiment de peatges per regular el trànsit a les grans ciutats, com passa a Londres, Milà i Estocolm.
A més a més, a molts ciutadans els costa veure que darrere la gratuïtat d'un servei hi ha un cost de provisió, i que aquell servei està finançat, en part, amb els impostos que han pagat. Això passa perquè molts impostos són poc perceptibles, com l'IVA, que es camufla en el preu dels productes o serveis que consumim. És el que la teoria hisendística en diu il·lusió fiscal, que vol dir que la càrrega dels impostos és poc visible i, com a conseqüència, se subestima el cost dels serveis públics. En canvi, si es fa pagar un preu pels serveis, el cost és completament perceptible, cosa que en regularà la demanda i farà que se'n consumeixin menys.
Per tant, a partir del raonament anterior és defensable pagar peatges per la circulació per les vies públiques. Ara bé, sóc conscient que la campanya de no pagar el peatge de les autopistes catalanes no respon al debat entre serveis públics gratuïts o pagats per l'usuari, sinó al greuge comparatiu que pateix Catalunya en relació a altres autonomies, on no es paguen peatges per circular per les vies públiques.
De tota manera, el problema més gran que té Catalunya és el dèficit fiscal, i la crisi econòmica ajuda també a fer que el problema d'aquest dèficit sobresurti més. L'any 2009 cada ciutadà va pagar de mitjana 8.479 euros en impostos a l'Estat i en forma de serveis públics l'Estat només n'hi va retornar 6.228 euros. Així doncs, no van retornar 2.251 euros, que es van destinar a finançar l'administració estatal a Madrid o van anar cap a altres autonomies. Això vol dir que cada ciutadà català, incloent-hi criatures i gent gran, quan es lleva al matí ja ha pagat 6,17 euros a l'Estat sense retorn. Dit d'una altra manera, una família de quatre membres paga quasi 25 euros al dia a l'Estat a fons perdut.
Aquest sí que és un peatge alt que paguem els catalans. ¿En som realment conscients? Crec que no pas tots els ciutadans de Catalunya. És cert que la insubmissió davant els peatges de les autopistes demostra que cada vegada més els catalans prenem consciència del maltractament de l'Estat a Catalunya, però és més fàcil de veure, és més perceptible, que els catalans paguin peatges i els espanyols no, que no pas que cada ciutadà català pagui un peatge diari a Espanya de més de 6 euros.
El dia que tots els catalans siguem conscients d'aquest peatge pagat a Espanya, les coses canviaran a Catalunya. Ja veiem que els conscienciats són cada vegada més. Alguns partits polítics ja se n'han adonat i es van adaptant a les noves demandes catalanes i a les noves circumstàncies. El que no ho faci tindrà un paper molt residual. És la societat civil de Catalunya la que ha de proporcionar el canvi cap a una nova relació amb l'estat espanyol. Crec que aquesta ha de ser la nostra esperança.