Juan Hernández Vigueras
Doctor en Dret i escriptor
Doctor en Dret i escriptor
Després de treballar com a executiu en una gran firma i dedicar-se a la docència universitària, Juan Hernández, membre del comitè científic d'Attac a l'Estat espanyol, s'ha centrat en l'estudi dels mecanismes del sistema financer. La seva última obra aborda el paper dels lobbys.
Almenys vuit dels dotze experts convocats pel Govern espanyol per analitzar la reforma de les pensions van estar en algun moment a sou de la banca o les asseguradores. No obstant això, seran els encarregats d'elaborar un informe que, previsiblement, imposarà l'augment en l'edat de jubilació o un descens en la quantia que percebran els pensionistes. «Defensen els interessos del sector per al qual treballen, no el general», denuncia Joan Hernández Vigueras, doctor en Dret, activista d'Attac i autor del llibre « Los lobbis financieros, los tentáculos del poder » (Clave Intelectual, 2013). En la seva opinió, el debat obert sobre les jubilacions serveix també per explicar com les agències que representen els interessos de les grans firmes financeres són capaços d'influir en àmbits de decisió aparentment allunyats dels seus centres de poder.
Són els lobbys financers els responsables últims de la greu situació econòmica que afronta al sud d'Europa?
Tenen gran part de la responsabilitat, encara que no tota, perquè a les polítiques dels governs hi han contribuït. Però hi ha unes línies de fons que segueixen els objectius compartits per les agències de lobby, que representen els interessos de la banca i del món financer en general. Com a exemple hi ha el tema que es debat aquests últims dies sobre l'informe d'experts als quals l'Executiu els ha encarregat avaluar la sostenibilitat del sistema de pensions. La seva primera conclusió ja la sabem: les retallades. Aquí hi ha una política de Govern però, en el fons, hi ha uns interessos financers claríssims.
S'ha publicat que molts dels experts tenen vinculació directa amb grups de pressió com la banca o asseguradores.
Entre d'altres, hi estan representades l'associació d'asseguradores espanyoles (Unespa), una altra asseguradora, que es diu Aviva i també el BBVA. No podem oblidar que pensen en els interessos del sector que representen. ¿Per què se'ls crida a ells i no a altres més neutrals? Quin és el interès bàsic dels grans bancs o de grans firmes financeres, com fons de pensions o grans asseguradores? Un dels objectius dels grans lobbys és ampliar els mercats financers. Avui en dia, per al gran capital no és negoci invertir en drassanes, ni en una siderúrgia, ni en el desenvolupament industrial d'altres temps. No obstant això, és un gran negoci invertir en sectors que resulten més rendibles i segurs en èpoques d'incertesa, com són l'educació, la sanitat, les pensions o la seguretat social. Aquest és un altre camp per obrir línies de negoci segures. Si l'estudi de la sostenibilitat de les pensions a l'Estat espanyol es fa amb gent que procedeix del món financer, explícitament o implícitament s'està pensant en els negocis que se li obren. Si no és demà, serà d'aquí a cinc, deu anys o quan sigui. Aquest és un dels objectius que tenen els lobbys financers. Encara que probablement les decisions estiguin preses i això sigui una pantalla per donar un caràcter tècnic a una decisió política. Però per això han cridat a gent que té interessos molt particulars, superiors a l’interès públic.
Els poders financers han explotat els beneficis de la bombolla immobiliària i ara, a més, han estat rescatats. Creu que el seu pròxim objectiu està en la privatització de drets com la sanitat o les pensions?
Si mirem amb certa perspectiva, no són objectius immediats. La realitat és que hi ha una abundància de liquiditat al món. No es pot oblidar que la banca i les firmes financeres van sortir reforçades de la crisi financera iniciada a Wall Street el 2007. Evidentment, gràcies als diners dels contribuents. Ara estan en posició d'influir en les polítiques de tots els governs. I en tractar d'influir, ho fan per obrir camps d'acció de nous negocis.
En realitat, bona part de les grans decisions econòmiques no es prenen a Madrid, sinó que arriben imposades des de Brussel·les.
Parlo de l'Estat espanyol però on realment actuen els lobbys és a nivell europeu i a nivell global, perquè no cal oblidar que una de les grans mutacions d'aquests temps està en la mateixa banca. El llenguatge continua sent el tradicional de préstecs, etc. Però el negoci no és aconseguir diners per donar crèdit a les petites i mitjanes empreses. El gran negoci està en la utilització d’aquesta liquiditat per fer negocis financers arreu del món. Un dels més clars és l'especulació amb el deute públic a l'Europa de l'euro. Com que hi ha molts diners, aquesta banca no busca el negoci tradicional. No es pot perdre la perspectiva que el capital es pot desplaçar per qualsevol part del món sense restriccions, que som a la globalització dels mercats financers i que l'actuació de la banca per defensar els seus interessos està coordinada de forma global. De la mateixa manera hi ha una regulació doctrinal. Per exemple, la defensa a ultrança dels grans bancs, d'aquests que són massa grans per deixar-los fer fallida. Perquè ja han comprovat que com més gran més repercuteix en tot el sistema i més garantia tenen que els diners dels contribuents els salvi. Aquest és un objectiu bàsic d'aquests lobbys. L'altre, una defensa dels derivats. No és un valor borsari, sinó el contracte d'una aposta convertida en actiu financer que es compra i que es ven. És un gran negoci. Una activitat, diguem, entre cometes, econòmica, però sense incidència sobre l'economia real, excepte quan falla.
El fet que aquests sectors actuïn de forma opaca i imposin la seva visió sense haver estat elegits, no suposa un assalt al model democràtic?
Dins cada societat democràtica hi ha grups amb interessos molt particulars. El problema és quan aquests grups intenten defensar els seus interessos, no en períodes electorals sinó en els intèrvals. La teoria democràtica pura diria que aquests lobbys es neutralitzaran entre si. Però, a la pràctica, hi ha grups que arriben a un nivell d'influència molt superior perquè tenen més recursos. Fins i tot també hi ha grups de pressió que tenen gran capacitat de mobilització. Si tot això ho apliquem a la defensa dels interessos bancaris, ens trobem que la seva influència és molt superior a la resta. No és que hi hagi un assalt a la democràcia, és que hi ha unes forces que influeixen perquè han arribat a un nivell de poder que ha augmentat des de l'inici de la crisi financera.
A Europa, els interessos de la banca alemanya s'ha imposat fins i tot als estats.
Parlem molt d'Angela Merkel. Però el Deustche Bank es va gastar una milionada a influir en la llei que proposava Obama, perquè té interessos en EUA. També a l'Estat espanyol. Els seus actius financers equivalen al 85% del PIB alemany. Això ja representa un poder. Si afegeixes que el 40% d'aquests actius provenen dels mercats de derivats, s'explica l’interès per mantenir-lo. Una altra dada: els actius dels 15 principals bancs europeus suposen al voltant del 150% del PIB de la Unió Europea. Això revela la seva enorme importància. Si afegeixes aquesta dada al dèficit institucional de la UE, la tecnocràcia que no ret comptes a cap parlament, els períodes dilatadíssims per prendre decisions ... La comissió nomena experts, però aquests solen ser de la mateixa banca, cooperadors necessaris. Després, per si falla, tenen els seus propis lobbys al Parlament europeu. Així que aquestes directives surten amb molt poc o sense cap contingut seriós. Després en els parlaments són buidats abans de la seva publicació al BOE. No hi ha marge per al debat.
L'anomenada «porta giratòria», el pas de la política als consells d'administració, té també una enorme importància.
És un punt de suport dels lobbys financers. El problema és, per exemple, el cas de Mario Draghi, que va passar pel banc italià, després per Goldman Sachs a Londres i, finalment, va recalar al Banc Central Europeu (BCE). Mentrestant conserva la seva vinculació amb l'anomenat «Grup dels 30», que uneix banquers privats i públics. També hi ha comissaris europeus que durant el seu exercici coneixen el funcionament, aprenen i aprofiten per muntar després la seva agència de lobby o treballar en un banc. A part d'aquest poder en termes generals, hi ha les relacions entre política i finances. Als Estats Units està clar que les campanyes són finançades pels sectors privats. I hi ha una legislació que obliga a publicar quant s'ha invertit. Podria considerar-se que hi ha cert equilibri, encara que sigui discutible. Però quan a l'Estat espanyol es produeix la condonació dels deutes dels partits, mai se sap per què ni per a què. Tampoc coneixem investigacions serioses sobre les quanties. Al Parlament europeu, com que queda més lluny, les connexions van per la via dels experts i de la porta giratòria. Tot això són les bases sobre les que actuen els lobbys.