divendres, 29 de novembre del 2013

La sanitat pública: situació, amenaces i estratègies per a la seva defensa

Publica la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública

 Anàlisi de la situació
Estem en un moment crític per a la Sanitat Pública a l’Estat espanyol. Els que lluitem en la seva defensa hem de fer algunes reflexions per poder afrontar-la amb èxit, per això convé analitzar la situació actual.



Tendències històriques del SNS
Tot i que el soroll mediàtic i el desconeixement de la nostra història afavoreixen en part la manca de comprensió de les polítiques actuals, convé recordar algunes qüestions:
  • En els anys 80 es produeix un gran desenvolupament del SNS, que es caracteritza per l'aprovació de la Llei General de Sanitat (LGS), amb l'assumpció d'un model similar al dels serveis nacionals de salut, que va ampliant la seva cobertura poblacional (encara que de mica en mica i mantenint alguns espais de no cobertura i/o cobertura diferenciada i que no va finalitzar fins a la Llei General de Salut Pública de 2011), el desenvolupament de l'Atenció Primària i d'una àmplia xarxa hospitalària que cobria pràcticament tot el territori.
  • En els 90 comencen a produir-se, a rebuf de les reformes de Thatcher en el NHS, les primeres propostes privatitzadores de rellevància (la Llei d'ordenació sanitària de Catalunya el 1990 i l'Informe Abril a 1991).
  • El 1995, en el Pacte de Toledo es desvincula el finançament sanitari de la Seguretat Social, de manera que es potencia l'atenció sanitària com a dret ciutadà.
  • A la segona meitat dels 90 comencen a desenvolupar-se els primers passos en els quals es basaria després la privatització. És el moment de l'àmplia teorització sobre la gestió privada, l’empresarització dels centres públics i la conveniència de la instauració d'un mercat sanitari (el primer pas va ser la separació, inicialment virtual, del finançament i la provisió). En aquest entorn es posarien en funcionament les fundacions sanitàries, les empreses públiques, les EBA, les concessions administratives, i els seus correlats legislatius (RD10/96 i Llei 15/97).
  • L'any 2001 finalitzen les transferències a les CCAA, amb la consegüent descentralització dels serveis sanitaris, moment en què s'acaben d'aprovar les lleis d'ordenació sanitària que, en general, facilitaven els aspectes de desregulació i privatització abans assenyalats.


Problemes de fons
Enmig d'aquest procés, el SNS ha arrossegat una sèrie de problemes de fons que influeixen de manera important en el desenvolupament del sistema sanitari. Els més rellevants serien:
  • Ineficient gestió dels recursos, com a conseqüència d'una absència de política de personal, la manca de coordinació entre serveis, nivells assistencials i d'aquests amb els recursos de salut pública i la col·lusió d'interessos dels professionals entre el sector públic i el privat.
  • Sobreutilització tecnològica, vinculada a la lluita de poder entre serveis, al poder d'influència de la indústria i a la super-especialització de l'atenció.
  • Utilització inadequada de la prestació farmacèutica, amb un ús excessiu i moltes vegades inadequat, que està en gran part vinculat a la capacitat de la indústria farmacèutica per controlar i/o influir en la formació i investigació mèdica.
  • Gerencialisme: el SNS mai va contemplar en la pràctica mecanismes reals de participació i control de ciutadans i professionals.
  • Abandonament del model de Salut Pública que a la pràctica, no tant en la teoria, ha derivat en un model fonamentalment assistencial.


El moment actual
En aquest moment estem vivint una especial contrareforma sanitària que es caracteritza per:
  • Potent ofensiva privatitzadora, s'ha passat d’ una privatització "a pas de tortuga" que caracteritzava el període anterior a grans operacions extensives; el seu millor exemple és l'anomenat "pla de sostenibilitat" de la Comunitat de Madrid.
  • Canvi del model sanitari, que passa de ser un model basat en el dret de la ciutadania a un model que pivota sobre l'assegurament.
  • Copagaments generalitzats i reducció de la cartera bàsica (encara per desenvolupar en concret).
  • I per descomptat, persistència dels 5 problemes de fons abans assenyalats que, lluny de millorar, s'han anat agreujant.


ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE ESTRATÈGIA
Què cal fer en aquesta conjuntura?. Per descomptat, el primer i fonamental és aturar l'ofensiva privatitzadora, perquè cada avanç que mostren és un pas més cap a l'abisme i perquè com més retrocedim més difícil serà recuperar el terreny perdut. Com ja s'ha assenyalat, a mesura que s'acosten els calendaris electorals (recordeu: 2014 europees, maig 2015 autonòmiques i municipals, novembre 2015 generals) cada vegada tindran menys marge de maniobra i més complicat els resultarà metabolitzar les mobilitzacions, o sigui que el temps ara juga al nostre favor. Per això cal respondre a cada cas concret i en cada lloc on es plantegi una iniciativa de privatització i cal desemmascarar els seus aliats.
Per aconseguir-ho amb una probabilitat raonable d'èxit és necessita propiciar mobilitzacions que seguint l'experiència de Madrid siguin:
  • Massives
  • Unitàries
  • Sostenibles
  • Integradores
  • Imaginatives
  • Mediàtiques
  • Construïdes sobre una aliança social i professional.

Cal buscar l'hegemonia ideològica de la importància de la Sanitat Pública i del caràcter lesiu de les privatitzacions per a la salut i per als interessos de la majoria. Aquesta hegemonia sembla haver-se aconseguit de moment, però és evident que hi ha una estratègia per contrarestar amb la connivència dels col·legis i alguns sectors professionals (llegiu "fòrums professionals" o fundacions dependents de la indústria i les grans empreses).
Evidentment, aquests suports al Govern (central i d'algunes autonomies) estan generant grans contradiccions i fractures en organitzacions corporatives que rebutgen uns canvis que contribuiran a deteriorar, encara més la situació dels professionals com les retallades de plantilles, les reduccions salarials, la pèrdua de drets laborals, i la seva submissió a empreses gestionades per fons de capital risc multinacionals, centrades a aconseguir els màxims beneficis empresarials a costa del deteriorament de la pràctica professional i de l'assistència als pacients.
Al mateix temps la població, especialment els grups socials més afectats per les retallades i copagaments, que comencen a ser majoritaris per la reduccions salarials, acomiadaments, reduccions de pensions atur prolongat o col·lapse de l'economia, està patint les conseqüències d'aquesta política.
Ambdues qüestions hauran d'orientar les nostres propostes i actuacions a curt i mitjà termini, potenciant Plataformes en Defensa de la Sanitat Pública, i que al seu torn s'articulin amb altres col·lectius socials i professionals cada vegada més amplis, seguint un model de grans xarxes al voltant de objectius específics, clars i consensuats en defensa del sistema públic i dels drets dels ciutadans i professionals sanitaris amenaçats per la privatització.
És molt important comprendre que per aturar d'una manera efectiva les privatitzacions és indispensable el canvi polític en les administracions, centrals i autonòmiques, i que sense això no és possible una victòria en aquest terreny. També cal ser conscients que es tracta d'una condició necessària, però no suficient, perquè després cal garantir que els nous governants paralitzin la situació i iniciïn la recuperació del privatitzat; per això és molt important comprometre les possibles alternatives polítiques a un Acord per la Salut que suposi almenys una garantia teòrica, i en part pràctica, d’avançar en el sentit que proposem.
Evidentment, cal seguir treballant sobre els 5 temes de fons, però assignant-los el paper real que tenen en aquest moment. Cal centrar-se en les contradiccions principals (les privatitzacions, els copagaments i el canvi del model), però sense oblidar les secundàries en el discurs de fons.

Quina ha de ser la nostra tàctica?
En primer lloc aturar l'ofensiva privatitzadora, tasca tan difícil com prioritària, però en la qual qualsevol victòria, per petita que sigui, és important.
Després acumular forces, a nivell professional/sectorial, polític, sindical i social, perquè això és indispensable per poder, en un segon moment, passar a l'ofensiva.
En aquest entorn cal tenir clar quins són els nostres objectius estratègics. Volem un SNS que:
  • Situï la Salut com un objectiu prioritari
  • Tingui un finançament suficient i amb caràcter finalista
  • Utilitzi els recursos tecnològics i humans de manera racional i basant-se en l'evidència.
  • Sigui participatiu i amb un ampli control social i professional.
  • Sigui planificat i coherent, assegurant la cohesió i l'equitat entre poblacions i territoris.
  • Tingui titularitat, provisió i gestió pública.
  • Estigui basat en l'Atenció Primària de Salut.


Estem en un moment crític per a la Sanitat Pública al nostre país. Si prospera la contrareforma es produirà una regressió de més de 40 anys en el nostre sistema sanitari i, conseqüentment, un retrocés en les condicions de salut de la població. Evitar-ho és la nostra tasca principal.