Francesca
Zapater (Catalunya Plural)
És el moment de repensar amb serenor el sistema
sanitari que volem i necessitem. Cal fer polítiques sanitàries basades en
l'evidència, recuperar el coneixement que tenim sobre els determinants de la
salut, centrar-nos en disminuir les desigualtats i considerar les persones i el
seu entorn en la seva globalitat.
El nou govern i les declaracions del nou conseller de
Salut, Antoni Comín, han obert la porta a l'esperança d'aturar la destrucció
del sistema sanitari públic de Catalunya i recuperar allò que hem perdut.
Però ens equivocaríem si volguéssim tornar a tenir el mateix que teníem. És el
moment de repensar el sistema sanitari i fer les reformes necessàries per
assegurar-ne la qualitat, la seva efectivitat social i en salut i la seva
sostenibilitat.
El nostre sistema tenia i té moltes virtuts, però
també alguns problemes que les retallades han acusat, i que vénen de més
enrere, de la concepció que es tenia els anys de creixement econòmic. El
creixement del sistema sanitari a partir dels anys 70 es va fer d’acord a un
gran desenvolupament tecnològic i farmacològic, d'acord amb els interessos
econòmics del moment i d'acord amb la visió biologista de la salut que
menysvalora els components socials i subjectius i sobrevalora els aspectes
biològics. De manera coherent amb aquesta concepció, els hospitals han estat i
són el centre del sistema sanitari: reben la major part del pressupost, són
objecte d'enormes inversions, ostenten el poder científic, reben la majoria
d'ajuts per a la investigació, acaparen l'espai mediàtic i dirigeixen l'atenció
més enllà del seu espai d'intervenció.
Els efectes d'aquest model, propi de la majoria de
països occidentals, i del qual els EEUU n'és l'exemple paradigmàtic, han estat
motiu de nombrosos estudis i es coneixen molt bé. Tenim com a resultat un avenç
tecnològic espectacular, la contribució a l'augment d'esperança de vida o
d'alentir el progrés de moltes malalties. Però també tenim resultats negatius:
els efectes secundaris de les mateixes intervencions sanitàries, dels fàrmacs,
de les proves, dels ingressos o de la cirurgia, que cada vegada són més clars.
Tota intervenció sanitària comporta uns potencials beneficis i maleficis. La
centralitat del discurs sanitari en malaltia biològica- fàrmac-hospital
condueix a que les persones ens sentim cada vegada més vulnerables, més
malaltes i posem massa expectatives en el sistema sanitari.
De manera paral·lela hem vist com l'atenció primària
de salut anava perdent discurs i recursos. Ha patit més que cap altre àmbit les
retallades, al voltant del 20% respecte al que tenia l'any 2010. Unes
retallades que han tocat de mort una atenció primària històricament dèbil, que
mai cap governant s'ha pres seriosament malgrat les moltes recomanacions i
evidències sobre el seu paper positiu en la salut de les poblacions i en la
sostenibilitat del sistema. Els estudis són tossuts, una vegada i una altra ens
diuen que una bona atenció primària millora la salut percebuda i la prevenció,
disminueix la mortalitat infantil i la mortalitat general, els efectes secundaris
de les intervencions sanitàries i la despesa.
Fa anys, ens havíem apropat a una bona atenció
primària, però allò que havíem aconseguit ho hem acabat perdent amb les
retallades i les polítiques aplicades. L’impacte, poc visualitzat, ha
estat molt alt: pèrdua de metge i infermera referents, fragmentació de
l'atenció segons problema de salut o etapa vital, descoordinació en els
pacients crònics o atenció continuada per equips i empreses alienes. S'ha
malbaratat la visió global i la relació de confiança construïda durant anys i
que tant valor terapèutic té.
Allò que ens queda s'assembla cada vegada més a
l'antiga atenció ambulatòria. Mica en mica, s'ha anat canviant el model i les
garanties del seu resultat, perquè els bons efectes de l'atenció primària sobre
la salut es produeixen quan aquesta és accessible, dóna atenció continuada al
llarg de la vida, ho fa per a tots els problemes i condicions de salut i té
capacitat de coordinar totes les accions que es puguin necessitar.
Aquests dies es parla del col·lapse en els serveis
d'urgència hospitalaris. És un problema crònic que s'ha agreujat amb les
retallades, però que té més causes. La majoria de persones que «col·lapsen» els
serveis d'urgències són pacients crònics descompensats. Ho podem analitzar des
de dos enfocaments diferents que comporten solucions també diferents. El primer
és dir que no hi ha llits als hospitals per poder ingressar els malalts
descompensats, i per tant ens fan falta més llits i més pressupost per a tal
fi. El segon és dir que no es fa tot allò que és possible fer abans que aquests
pacients arribin als serveis d'urgències, i per tant cal dedicar més recursos a
l'atenció primària i al suport a les famílies. Aquesta segona opció resulta
menys costosa, comporta menys riscos i té més en compte la globalitat del
malalt i del seu entorn.
L'etern problema de les llistes d'espera també pot ser
abordat reclamant més especialistes o reclamant més capacitat de resolució dels
metges i infermeres de capçalera.
Alerta, doncs. Ens equivocarem si tornem a accentuar
la mirada sobre els hospitals i en la recuperació de llits. Perquè en les
societats occidentals, més llits hospitalaris no es tradueix en una menor
mortalitat. En canvi, sí que està documentat que si hi ha més metges de família
disminueix la mortalitat.
És el moment de repensar amb serenor el sistema
sanitari que volem i necessitem. Cal fer polítiques sanitàries basades en
l'evidència, recuperar el coneixement que tenim sobre els determinants de la
salut, centrar-nos en disminuir les desigualtats, considerar les persones i el
seu entorn en la seva globalitat. Per contra, s’han de reduir les actuacions
innecessàries i redundants, centrar els esforços en aquells que més necessiten
(classes socials més baixes) no sobre aquells que més demanen (classes socials
més altes), potenciar l'apropiació de la salut i la malaltia i afavorir
els aspectes saludables de les persones i les comunitats. I això només es pot
fer donant recursos, força i poder a l'atenció primària. És el moment de
repensar el model hospitalari i buscar una òptima utilització dels recursos.
És prioritari que des de la nova conselleria es facin
nous plantejaments en aquest sentit. Amb el pressupost que disposen es poden
fer polítiques diferents i millors.