Publica
RBA
El consell de ministres aprova l’avantprojecte de
pressupostos generals de l’Estat per al 2018, que preveuen una reducció de la
despesa sanitària pública en relació al PIB del 6% al 5,8%.
L’objectiu del govern espanyol és reduir el pes de
la sanitat pública en el PIB fins el 5,57% a l’any 2020, segons els compromisos
adquirits amb l’UE.
Els pressupostos estatals continuen prioritzant
altres conceptes de despesa per davant de les despeses en serveis socials
públics, i entre elles les de sanitat.
El govern espanyol, de la mà del ministre
Montoro, continua la seva creuada personal de limitar els drets socials dels
espanyols. Això es pot corroborar donant un cop d’ull als diferents exemples
existents: el progressiu buidatge de la guardiola de les pensions fins
exhaurir-lo, els recursos presentats al Tribunal Constitucional contra algunes
disposicions de la Generalitat per combatre els desnonaments i la pobresa energètica
o aprofitant l’article 155 posar traves i restriccions a la renda mínima
garantida. Finalment, recorrent la Llei catalana d’universalització de
l’assistència sanitària pública.
Ara, culmina
la seva “obra social” aprovant uns pressupostos generals de L’Estat en els que
es consolida una reducció de la despesa sanitària pública que en relació al PIB
baixa del 6% al 5,8% per a l’any 2018. Sent això molt greu, el que ens espera
pels propers anys si no es fa fora Montoro de la responsabilitat d’elaborar els
pressupostos és encara pitjor. El govern espanyol està complint fil per randa
amb els compromisos adquirits amb l’UE sobre la reducció
de la despesa pública que portarien a la sanitat pública espanyola a l’any 2020
a rebre en relació al PIB una quantitat equivalent al 5,57% del mateix. Per
entendre que significa aquesta xifra, comentar només que la mitjana dels països
de l’OCDE, pel que fa a la despesa de la sanitat pública, està situada al
voltant del 6,5%. No cal dir que un punt
de PIB a Espanya equival aproximadament a 10 mil milions d’€.
Hi ha qui
creu que com que el PIB espanyol al 2018 creixerà per sobre de la reducció
respecte al PIB prevista en el pressupost de la sanitat, de fet vindran més
diners pel sistema sanitari públic. Tanmateix als que confien en que això sigui
així, cal aclarir-los que en qualsevol cas haurien vingut més diners al
pressupost de sanitat si no es rebaixés de dues dècimes, el pes del pressupost
de sanitat en relació al PIB. Per tant, s’haurien pogut atendre molt millor les
múltiples demandes de tot tipus que pesen sobre el sector.
Com ja he
insistit en alguna ocasió, l’assignació de diners al pressupost sanitari públic
és una qüestió de voluntat política. És a dir, si un país gasta en sanitat
pública una quantitat equivalent al 5,8% del PIB, i per tant, per sota del que
ho fan altres països, vol dir que el seu govern prefereix destinar a altres
finalitats els diners que no destina a la sanitat. I en el nostre cas, és ben
conegut que el govern espanyol no té miraments a l’hora de prioritzar les
despeses militars, o la construcció dels trens AVE que van de Madrid a enlloc,
o les despeses de la casa real, entre moltes altres decisions que voregen el
malbaratament dels diners públics.
Quan un
govern prioritza els serveis públics essencials, i entre ells la sanitat, els
pressupostos ho reflecteixen, i quan un govern prioritza altres conceptes de
despesa, evidentment els
pressupostos també se’n fan ressò. Per
tant, i deixant clar que la priorització del serveis sanitaris públics és
conseqüència de la voluntat política dels governs, Catalunya hauria de fer un
esforç per situar la despesa sanitària pública en la mitjana dels països de la
UE dels 27 o de la OCDE que són molt similars. Aquest exercici requereix
depurar els comptes públics i deixar de donar suport pressupostari a
determinades accions que en altres països del nostre entorn tenen un altre
consideració.
Aquesta
reducció del pes econòmic de la sanitat pública en el PIB, forçada per la
voluntat de l’executiu espanyol presidit pel Sr. M. Rajoy, afectarà de ple a la
sanitat catalana, atès que els seus pressupostos en la pràctica venen
determinats per Madrid. De fet Catalunya és una de les comunitats espanyoles
que més ha patit les retallades de Montoro, forçant a la Generalitat a tenir
que reduir dràsticament els pressupostos destinats a sanitat. Des de l’any
2010, els diferents governs d’Artur Mas es varen veure atrapats per les
disposicions pressupostàries del govern espanyol i això ha situat a la despesa
per càpita de la sanitat pública catalana entre les més baixes d’Espanya. Amb
els pressupostos elaborats per Montoro per a l’any 18 hi haurà serioses
dificultats per poder donar una resposta adequada a dues necessitats
peremptòries del nostre sistema sanitari: la millora dels salaris dels professionals,
i la reposició d’equipaments situats en l’obsolescència des de fa anys.
Al govern
espanyol, la sanitat, la dependència, les pensions, i altres prestacions
socials els preocupa ben poc. I al ministre Montoro encara menys.