Lucy Reynolds és investigadora de la London School of Hygiene and Tropical Medicine. Porta anys analitzant el procés de privatització de l'NHS, el resultat és la publicació d'una sèrie d'articles imprescindibles per conèixer la reforma en aquell país.
Fa unes setmanes el BMJ va publicar l'extracte d'una entrevista de més d'una hora a Reynolds per part de Jill Mountford (The future of NHS-irreversible privatisation?).
El procés de privatització britànic guarda múltiples similituds amb el procés de privatització passat en altres països europeus. La llei britànica (Health and Social Care Act) va ser aprovada fa poc més d'un any, un parell de mesos abans de l'aprovació a Espanya del RDL 16/2012. En el moment de la seva aprovació aquesta llei era (per Reynolds) com un avió sense motors: una norma sense regulacions que van trigar un any a arribar, i que representen aquests "motors" que necessita l'aeroplà per poder volar. Cap a on? Cap a una privatització completa del sistema sanitari anglès. No només oferint a les empreses privades una quantiosa porció del pastís dels pressupostos sanitaris, sinó convertint el procés de privatització en irreversible. Un procés en cap cas serà radical (cosa que seria difícilment acceptable), sinó prou progressiu perquè quan la població sigui conscient d' ella sigui ja sigui massa tard.
És un procés que ve de lluny i en què va col · laborar de manera crucial el Partit Laborista de Blair, a través de l'aplicació estricta de les normes de regulació de la competència desenvolupades per la Unió Europea, que també van acceptar sense dir ni piu els polítics espanyols. Com volen Esperanza Aguirre i els seus maldestres deixebles per al nostre sistema, l'NHS ha passat de ser un servei públic a un mercat mixt, necessari per al creixement de la indústria de serveis sanitaris. Els polítics responsables d'aquest procés també neguen qualsevol acusació de privatització, emprant la mateixa tàctica de manipulació de masses que s'empra en la comunitat de Madrid: si el centre privat que li dóna serveis porta el logo del sistema públic (NHS en aquell cas) , què més li dóna a vostè per qui treballi seu metge?
Reynolds també assenyala la diferència d'objectius entre un proveïdor públic i un de privat: en el primer, el tractament dels problemes dels pacients és el propòsit i els diners el mitjà per a això. En el segon, tot el sistema està organitzat per poder generar diners, i amb això benefici per a l'empresa i els seus accionistes.
La investigadora britànica denuncia els riscos que implica convertir professionals la missió és aconsellar i cuidar, en venedors de serveis. Després de l'esquer de la suposada autonomia que s'atorgarà als metges generals britànics a través dels Clinical Commissioning Groups (CCG), s'amaga l'estratègia dels polítics britànics d'acabar fent-los responsables de les retallades que inevitablement hauran de realitzar, si volen seguir participant en el nou mercat sanitari.
Els canvis que van entrar en vigor el passat 1 d'abril a Anglaterra no suposen la privatització immediata del sistema. Però realitza els canvis necessaris per fer-la possible. El primer d'aquests canvis va consistir en reemplaçar el focus d'atenció del sistema sanitari: on abans estava el pacient ara està els diners. El benefici és el vector que governa també des de fa temps els hospitals públics britànics com es va comprovar per desgràcia en el cas de l'hospital de Staffordshire. Però amb els nous canvis normatius gairebé cap hospital públic podrà competir en un mercat ideat per ser colonitzat pels proveïdors privats. Un mercat en el qual descremará la llet prou com per permetre que els pacients rendibles acabin sent atesos en centres privats i els pacients costosos en una assistència pública residual. Al cap i a la fi, el paper de les asseguradores privades al Regne Unit és similar a Espanya: com indica Reynolds, simplement no estan interessats en ningú que els costi diners (They like to keep anar simple, and they like to keep anar Profitable) . Per a pacients complexos, problemes múltiples, reaccions adverses els convé que segueixi existint un NHS públic al qual enviar aquestes problematiques.
Raynolds assenyala que l'evidència empírica respecte a la major cost-eficiència dels sistemes sanitaris públics és prou sòlida. Els partidaris del procés de privatització no presenten proves fiables de la major eficiència del seu model, més enllà de declaracions genèriques sobre l'increment dels costos tecnològics i la insostenibilitat de la despesa sota l'axioma de l'austeritat.