La Intersindical manifesta el seu rebuig a l’actual proposta d’avantprojecte de Llei del nou Estatut Marc del personal estatutari dels serveis de salut, en considerar que no resol les mancances estructurals que arrosseguen les condicions bàsiques laborals del personal estatutari del sistema sanitari públic des de fa dècades, malgrat introduir algunes millores parcials i de caràcter formal.
L’avantprojecte suposa una oportunitat històrica perduda per establir, amb rang de norma bàsica, drets clars, efectius i homogenis per a tot el personal estatutari, i deixa les decisions fonamentals condicionades a futurs desenvolupaments reglamentaris, a negociacions autonòmiques incertes o a compromisos polítics no vinculants.
Aquest plantejament no és neutre: trasllada el conflicte a les meses sectorials autonòmiques, on massa sovint no hi ha una negociació real ni millores efectives, com demostra clarament la situació a l’Institut Català de la Salut.
1. Jubilació anticipada i parcial: una porta que es tanca definitivament
Pel que fa a la jubilació, La Intersindical considera que l’avantprojecte no només no garanteix el dret a la jubilació anticipada i parcial del personal estatutari, sinó que en consolida el bloqueig.
El text es limita a remetre aquesta qüestió a la normativa general de la Seguretat Social, sense establir:
– edats concretes,
– supòsits objectius,
– ni garanties temporals d’aplicació.
Aquesta remissió resulta especialment greu si es té en compte que:
– el procediment actual de reconeixement de coeficients reductors regulat pel Reial decret 402/2025, de 27 de maig, és extraordinàriament restrictiu, molt més que el règim anterior del Reial decret 1698/2011, de 18 de novembre;
– la Direcció General d’Ordenació de la Seguretat Social, dependent del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, aplica criteris extremadament limitadors que, en la pràctica, fan inviable l’accés a la jubilació anticipada per al personal sanitari.
En aquest context, l’Estatut Marc era l’instrument normatiu idoni per:
– fixar edats de jubilació anticipada específiques,
– reconèixer supòsits concrets vinculats a penositat, perillositat, insalubritat o toxicitat,
d’acord amb els estudis ja existents sobre determinats col·lectius del personal estatutari.
No fer-ho suposa renunciar deliberadament a un dret estructural, especialment per a professions amb alts nivells de desgast físic i emocional.
2. Classificació professional i retribucions: sense compromís no hi ha canvi real
La Intersindical denuncia que l’avantprojecte no garanteix cap millora efectiva de les retribucions bàsiques associades a la nova classificació professional que es proposa.
Tot i que el text introdueix una classificació vinculada als nivells MECU, no estableix cap obligació ni compromís ferm del Govern per:
– adaptar les retribucions bàsiques,
– ni coordinar una acció de govern conjunta entre els ministeris implicats (Sanitat, Hisenda, Funció Pública i Seguretat Social).
Aquesta absència de compromís fa que:
– el personal graduat sanitari continuï, de facto, encasellat al grup A2, tot i correspondre-li un nivell 7 MECU (actual A1 TREBEP);
– les tècniques i tècnics sanitaris superiors segueixin classificats i retribuïts com a C1, quan els correspondria el grup B (nivell 5 MECU);
– les tècniques i tècnics sanitaris de grau mitjà continuïn a C2, tot i correspondre’ls C1 (nivell 4 MECU).
Sense una vinculació directa i obligatòria entre classificació i retribucions bàsiques:
– no hi haurà cap canvi real,
– les injustícies salarials estructurals es perpetuaran,
– i la nova classificació quedarà reduïda a una declaració simbòlica sense efectes econòmics.
Aquest buit normatiu es trasllada deliberadament a les autonomies, on les retribucions continuen depenent de meses sectorials que, com a l’ICS, no han estat capaces de corregir aquestes desigualtats.
3. Jornada laboral: una oportunitat perduda
La Intersindical considera especialment greu que l’avantprojecte no estableixi com a base estatal una jornada màxima de 35 hores setmanals, malgrat el caràcter bàsic de la norma.
Fixar aquesta jornada hauria permès:
– establir un sòl comú per a tot el sistema sanitari públic,
– reduir la jornada diària a 7 hores efectives,
– i corregir greuges històrics en serveis de salut com l’ICS, on la jornada diària continua sent superior.
Deixar aquesta qüestió en mans de cada servei de salut:
– perpetua les desigualtats territorials,
– afavoreix decisions unilaterals,
– i buida de contingut la funció harmonitzadora de l’Estatut Marc.
4. Millores parcials que no resolen els problemes de fons
La Intersindical reconeix que l’avantprojecte introdueix algunes millores formals en matèria de drets, desenvolupament professional o conciliació. Tanmateix:
– les qüestions estructurals no es resolen,
– les decisions clau es desplacen a desenvolupaments futurs,
– i es manté una dependència excessiva de les meses sectorials autonòmiques.
En el cas de l’ICS, cal recordar que:
– les retribucions complementàries,
– l’organització del treball,
– i les condicions efectives del personal estatutari
es negocien en una Mesa Sectorial on els mateixos sindicats que negocien l’Estatut Marc han estat incapaços de garantir millores reals i equitatives.
El resultat és un III Acord de l’ICS clarament insuficient, que:
– ha beneficiat parcialment alguns col·lectius,
– però no ha millorat les condicions laborals del personal tècnic sanitari ni del personal no sanitari de gestió, serveis i oficis,
– consolidant un model profundament desigual.
5. Responsabilitats sindicals
La Intersindical considera que el fracàs d’aquest avantprojecte no és atribuïble únicament al Ministeri, sinó també a la majoria de les organitzacions sindicals presents a l’àmbit de negociació, amb l’única excepció de CIG-Saúde.
En concret, FSES (coalició de SATSE amb CESM), CSIF, CCOO i UGT han contribuït a aquesta situació en avalar un text:
– sense garanties reals,
– basat en compromisos genèrics i no vinculants,
– i que difereix les decisions clau a futurs desenvolupaments normatius o a negociacions autonòmiques.
A l’Institut Català de la Salut, aquests sindicats han signat un III Acord que perpetua la precarietat i les desigualtats internes, demostrant que el problema no és només el marc estatal, sinó també com i amb qui es negocia a nivell autonòmic.
Aquesta manera de negociar:
– debilita el conjunt del personal estatutari,
– alimenta la fragmentació i el corporativisme,
– i consolida un model on les millores arriben només a alguns col·lectius, mentre la resta queda sistemàticament relegada.
6. Posició final
Per tot l’exposat, La Intersindical a l’ICS:
– rebutja l’actual proposta d’avantprojecte del nou Estatut Marc;
– denuncia la manca de negociació real i de voluntat de millora efectiva, tant a nivell estatal com autonòmic;
– exigeix una reforma amb drets clars, garantits i amb efectes econòmics immediats;
– reclama una acció de govern conjunta i vinculant;
– i defensa un model de negociació que posi al centre els drets col·lectius del conjunt del personal estatutari, sense excepcions ni privilegis.
Sense aquests canvis, l’avantprojecte no millora substancialment les condicions de treball i, juntament amb la dinàmica de negociació actual a l’ICS, representa una ocasió perduda que no es pot acceptar..
✊ Sense drets garantits no hi ha reforma. La Intersindical, al costat del personal estatutari.