divendres, 9 de març de 2012

CONTRA ELS SINDICATS


Article d’opinió de Jaume Pros publicat a Sense embuts

 Si jo fos un empresari sense escrúpols em passaria el dia difonent calumnies contra els sindicats. Si jo fos un alt directiu sense cap consciència social, d'una empresa qualsevol, posem per cas un diari ultraconservador, dedicaria la meva tribuna pública a contaminar i a intentar crear un estat d'opinió contra l'única eina legal que tenen els treballadors assalariats per a defensar els seus interessos; ja sabem què hi diuen els ultraliberals: cadascú té el que mereix. I si jo mano i tu ets un pobre desgraciat, per alguna cosa deu ser.

En un moment de crisi com aquest que estem patint, amb cinc milions d'aturats, amb tantes i tantes persones vivint autèntics drames familiars, amb tots els assalariats de l'Estat patint per la seva feina a causa d'una reforma laboral indecent, sembla que, per a alguns, el més urgent és acabar de desballestar qualsevol vestigi de l'estat del benestar i posar a la picota, paral·lelament, les organitzacions sindicals. És clar que per als poderosos no hi ha millor època que la feudal; i els sindicats no hi tenen lloc en aquest model sense drets laborals i socials.
Si els sindicats decideixen actuar els acusarem de radicals; però si esperen a mobilitzar-se els criticarem per la seva inacció. ¿I les subvencions? Ah, les subvencions! Li neguem el pa i la sal a les úniques institucions que treballen en la defensa dels treballadors, però callem hipòcritament davant les subvencions que reben entitats religioses, polítiques, de comunicació i, fins i tot, fundacions feixistes. Tot molt coherent. Serà millor, potser, la rendició i deixar-ho tot en mans de la CEOE de Joan Rosell?: "la gente se apunta al paro por que sí (...) y encuentra milagrosamente un empleo cuando se les va a acabar la prestación". Quin personatge!
Que els sindicats necessiten adaptar-se a aquests temps i iniciar un procés d'evolució transparent i modern que els faci avançar en democràcia interna i ser més operatius, és un fet inqüestionable. Però d'això a demanar, com fan alguns encara que sigui veladament, la seva extinció, hi ha un abisme. I quan això ho diu un treballador mileurista, aleshores n'hi ha per a donar-li clatellots d'aquí fins a casa seva.
Però la ciutadania no és tan ximple com a alguns els hi agradaria, i estic segur que sap interpretar perfectament els objectius dels uns i dels altres. La tasca sindical és, ara més que mai, del tot necessària. Necessitem sindicats forts i amb un recolzament majoritari per part de tots els treballadors, ja estiguin ocupats o malauradament a l'atur. No existeix cap altra eina organitzada de lluita laboral. I hem d'aprofitar aquesta que tenim, per imperfecta que sigui, i que és diu «sindicats».
Afortunadament, aquests personatges d'opereta enganxats a un pur havà que controlen els fils dels poders —econòmic, mediàtic i el que calgui—, cada cop són més transparents en les seves intencions. Fa molt de temps que se'ls hi veu el llautó i només s'enganyen a ells mateixos i, com a molt, a algun pobre indocumentat. Mentre ells perverteixen la realitat, els sindicats ha de seguir lluitant: ara, és el que toca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada