Article d’opinió
de Jaume Pros publicat a Sense embuts
En un moment de crisi com aquest que estem patint, amb
cinc milions d'aturats, amb tantes i tantes persones vivint autèntics drames
familiars, amb tots els assalariats de l'Estat patint per la seva feina a causa
d'una reforma laboral indecent, sembla que, per a alguns, el més urgent és
acabar de desballestar qualsevol vestigi de l'estat del benestar i posar a la
picota, paral·lelament, les organitzacions sindicals. És clar que per als
poderosos no hi ha millor època que la feudal; i els sindicats no hi tenen lloc
en aquest model sense drets laborals i socials.
Si els sindicats decideixen actuar els acusarem de
radicals; però si esperen a mobilitzar-se els criticarem per la seva inacció.
¿I les subvencions? Ah, les subvencions! Li neguem el pa i la sal a les úniques
institucions que treballen en la defensa dels treballadors, però callem
hipòcritament davant les subvencions que reben entitats religioses, polítiques,
de comunicació i, fins i tot, fundacions feixistes. Tot molt coherent. Serà
millor, potser, la rendició i deixar-ho tot en mans de la CEOE de Joan Rosell?:
"la
gente se apunta al paro por que sí (...) y encuentra milagrosamente un empleo
cuando se les va a acabar la prestación". Quin
personatge!
Que els sindicats necessiten adaptar-se a aquests temps i
iniciar un procés d'evolució transparent i modern que els faci avançar en
democràcia interna i ser més operatius, és un fet inqüestionable. Però d'això a
demanar, com fan alguns encara que sigui veladament, la seva extinció, hi ha un
abisme. I quan això ho diu un treballador mileurista, aleshores n'hi ha per a
donar-li clatellots d'aquí fins a casa seva.
Però la ciutadania no és tan ximple com a alguns els hi
agradaria, i estic segur que sap interpretar perfectament els objectius dels
uns i dels altres. La tasca sindical és, ara més que mai, del tot necessària.
Necessitem sindicats forts i amb un recolzament majoritari per part de tots els
treballadors, ja estiguin ocupats o malauradament a l'atur. No existeix cap
altra eina organitzada de lluita laboral. I hem d'aprofitar aquesta que tenim,
per imperfecta que sigui, i que és diu «sindicats».
Afortunadament, aquests personatges d'opereta enganxats a un pur havà que controlen els fils dels poders —econòmic, mediàtic i el que calgui—, cada cop són més transparents en les seves intencions. Fa molt de temps que se'ls hi veu el llautó i només s'enganyen a ells mateixos i, com a molt, a algun pobre indocumentat. Mentre ells perverteixen la realitat, els sindicats ha de seguir lluitant: ara, és el que toca.
Afortunadament, aquests personatges d'opereta enganxats a un pur havà que controlen els fils dels poders —econòmic, mediàtic i el que calgui—, cada cop són més transparents en les seves intencions. Fa molt de temps que se'ls hi veu el llautó i només s'enganyen a ells mateixos i, com a molt, a algun pobre indocumentat. Mentre ells perverteixen la realitat, els sindicats ha de seguir lluitant: ara, és el que toca.