“La
Intersindical-CSC considerem que estem passant per una època convulsa plena d’incerteses
en la que cal reforçar els referents en el camp de les idees. Per això us proposem
fer una lectura d’aquest article.”
Publica
El País
El combat polític no es dirimeix en
votar al Congrés, sinó molt abans, quan es defineixen els termes del debat
Mai
abans el fràgil Estat de Benestar que havíem construït a Espanya havia sofert
una deslegitimació tan insistent com ara. La crisi ha estat l'excusa, però el
desmantellament del servei públic forma part d'una agenda política prèvia, la
del neoliberalisme, que va tenir en els governs de Ronald Reagan i Margaret
Thatcher als seus millors valedors. Quan a Anglaterra estan ja de tornada
perquè han pogut comprovar el desastre que ha suposat la privatització del
transport públic o la sanitat, aquí estem en el camí d'anada.
L'ofensiva
es concreta en una onada legislativa que debilita les institucions de defensa
col·lectiva, com la legislació laboral, o de protecció enfront de l'adversitat,
com el sistema de pensions o la sanitat pública. Aquestes reformes, que en
realitat són retrocessos, es justifiquen en base a dues premisses: que l'actual
model és insostenibles i que resta competitivitat a l'economia.
En
realitat, aquestes premisses no han estat sotmeses a un veritable debat polític
perquè el que es pretenia no era discutir com preservar l'Estat de benestar,
sinó justificar la necessitat de retallar. Cal reconèixer que aquesta
estratègia ha tingut èxit, i no només perquè la por escampada per la crisi ha
disminuït la capacitat de reacció, sinó perquè ha trobat el camp ideològic ben
adobat. Aquest tipus de batalles no es guanyen o es perden quan es vota al
Parlament la reforma laboral o de la de les pensions, sinó molt abans. Potser
dècades abans, quan es fixen els marcs conceptuals en què més tard quedarà
encotillat el debat. I a Espanya, aquests marcs es van establir fa ja temps, de
la mà d'unes idees liberalitzadores que, a manera de silenciosos cavalls de
Troia, van penetrar en el discurs polític sense trobar gairebé resistència.
El
de les pensions és l'exemple més clar. Com és possible que el que ha estat sens
dubte el major assoliment de la història de la humanitat es presenti un dia sí
i un altre també en tot tipus d'informes i notícies com un problema que amenaça
el nostre futur i el dels nostres fills ? Em refereixo al fet que en tot just
un segle haguem aconseguit, almenys en els països avançats, doblar l'esperança
mitjana de vida. Mai abans s'havia produït un salt tan colossal, però es
presenta com una catàstrofe econòmica.
L'envelliment
de la població és l'argument que s'utilitza per justificar la retallada de les
pensions. No obstant això, la biologia no determina que els anys que hem
guanyat de vida hagin de ser improductius. Ni que tots siguin anys de
dependència. Diferents estudis han demostrat que la major part de la despesa
sanitària i social que fa una persona es concentra en els cinc últims anys de
vida, independentment de l'edat a la qual mori. El problema no és que visquem
més sinó que l'actual model econòmic és incapaç de generar activitat suficient
per absorbir aquest increment de capacitat. De fet, ni tan sols és capaç de
garanteix la plena ocupació a la població en edat de treballar.
Fa
vint anys es van utilitzar malastrucs pronòstics demogràfics que alertaven dels
catastròfics efectes que l'envelliment i la pèrdua de població tindrien per al
sistema de pensions, la fallida es pronosticava com ineludible just quan els
bancs llançaven els seus plans privats. Tot just uns anys després, el país
importava 4,5 milions de treballadors i la Seguretat Social exhibia un magnífic
superàvit.
La
piràmide d'edat és important, no hi ha dubte, però el determinant és la capacitat
de l'economia per generar activitat. I d'això, amb prou feines se’n parla. Els
efectes de la longevitat dependran de la capacitat de crear una economia capaç que
aprofiti aquesta productivitat guanyada. Vist així, el debat no hauria de ser
com retallem i condemnem la pobresa cada vegada més gent a edat més primerenca,
sinó com aprofitem la capacitat productiva guanyada, que és una cosa molt
diferent. Un plantejament d'aquest tipus portaria a discutir un altre tipus de
respostes, per exemple un repartiment diferent del treball, entre les persones
i al llarg de la vida.
Ara
s'obre pas la idea que el sistema sanitari públic serà insostenible. De moment
s'ha començat per privatitzar una part de la gestió, però el següent pas pot
ser proposar un sistema de prestacions bàsiques per a tots, a complementar
cadascú amb una pòlissa privada. Es vestirà com una mesura inevitable i a més
justa, en la mesura que garantirà una cobertura mínima igual per a tots. Però
serà el cop de gràcia del principal valor d'un sistema públic: l'equitat.
Si
la discussió es redueix als termes econòmics, la batalla estarà perduda.
Perquè, en quant podem valorar la tranquil·litat que dóna saber que si l'atzar
ens depara un càncer, tindrem les millor resposta que la medicina pugui oferir
sense tenir en compte la nostra posició social. I quin valor monetari donem a
la cohesió social que això proporciona? Només una dada: als EUA, el país que
més gasta en sanitat -el 18% del seu PIB- hi ha 40 milions de ciutadans sense
cobertura mèdica, als que ara Obama vol rescatar. I el 63% de les fallides
econòmiques familiars són per emergències de salut. Nosaltres, amb una despesa
del 8% del PIB, podem oferir una cobertura tan bona com la de qualsevol país
avançat i a tota la població. Després no és una qüestió de diners, sinó de
model.