NURIA BOSCH . Catedràtica d'Economia de la Universitat de Barcelona
No cal dir que per a Catalunya l'impacte de l'alt volum de dèficit fiscal és una rèmora per a la seva economia, que atura el creixement i disminueix el benestar dels ciutadans
Aquesta setmana el govern de la Generalitat ha presentat la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic estatal. Per una banda, la balança mesura la despesa que el govern estatal realitza a Catalunya, per exemple: despeses d'inversió, pagaments de pensions, transferències de recursos a la Generalitat o als ajuntaments.
Per altra banda, comptabilitza els impostos que els catalans paguem a l'Estat (IRPF, IVA, cotitzacions socials, etc.) o que tenen el seu origen a Catalunya. Això significa que si una empresa té la factoria a Catalunya però el domicili fiscal a Madrid, l'impost es computa com a pagat des de Catalunya, ja que l'activitat que origina el tribut radica en el nostre país.
En el càlcul de la balança també s'ha de tenir en compte si el pressupost de l'Estat està equilibrat o no, és a dir, si presenta superàvit o dèficit. Si hi ha dèficit, que vol dir que l'Estat s'endeuta, cal considerar aquest dèficit com un passiu o una càrrega que en una part recau sobre els catalans i que incrementa la contribució que ja fan via impostos. Contràriament, si el pressupost presenta superàvit cal considerar-lo com un actiu que alleugereix la contribució impositiva. La realització d'aquests ajustos es coneix amb el nom de neutralització, i en una situació com l'actual d'un fort dèficit pressupostari estatal és imprescindible fer-los. El govern de Catalunya així ho ha fet, aplicant una metodologia solvent avalada des del món acadèmic.
La balança fiscal de Catalunya està molt desequilibrada, és a dir, rebem en forma de despesa pública molt menys del que aportem a les arques de l'Estat. Aquesta diferència entre el que rebem i aportem l'anomenem dèficit fiscal i comptabilitza el cost que representa per als catalans el manteniment de les institucions centrals de l'Estat (Corts generals, Casa del Rei, serveis centrals ministerials, etc.) i la contribució solidària que fem cap a altres autonomies.
Segons els càlculs del govern català, l'any 2009 el dèficit fiscal va ser de 16.409 milions d'euros, que equival al 8,4% del PIB de Catalunya i a una contribució neta per català de 2.251 euros. Així, una família catalana de quatre membres fa una contribució a l'Estat sense retorn d'uns 9.000 euros anuals.
De l'anàlisi dels valors del dèficit fiscal es constata que aquest és força constant al llarg del temps. Actualment, la Generalitat disposa de dades des de l'any 1986. La mitjana d'aquests 24 anys se situa al voltant del 8%, essent el valor mínim assolit del 6,7% i el màxim del 10%.
Una altra manera de mostrar el dèficit fiscal durant aquest període és posant de relleu que l'Estat ha gastat anualment a Catalunya el 14,03% del total de la seva despesa, però que els catalans hem pagat a l'Estat el 19,49% del conjunt dels ingressos tributaris estatals.
Ara bé, aquest desequilibri encara es fa més gran si no comptabilitzem els fluxos monetaris de la Seguretat Social (cotitzacions socials, pensions, prestacions d'atur). En aquest cas, els percentatges anteriors passen a ser de l'11,17% i del 19,73%. És útil fer el càlcul anterior perquè la despesa de la Seguretat Social a Catalunya no respon a una actuació discrecional de l'Estat, sinó a l'existència de més o menys pensionistes o aturats en aquest territori.
En canvi, quan l'Estat decideix discrecionalment el territori on vol gastar, a Catalunya només hi arriba un 11% del total de la despesa estatal. La balança fiscal, a més de mesurar l'efecte redistributiu de la política fiscal estatal, pot mesurar l'impacte econòmic de l'acció del sector públic en un territori. No cal dir que per a Catalunya l'impacte d'aquest alt volum de dèficit fiscal és una rèmora per a la seva economia, que en desincentiva el creixement i disminueix el benestar dels seus ciutadans.