dimarts, 15 de maig del 2012

Diners públics en butxaques privades

Tony Judt en “ El món no se’n surt”, (Ill Fares the land), explica que durant l'era Thatcher de privatitzacions al Regne Unit es van transferir 14.000 milions de lliures (de llavors) dels contribuents, als accionistes i inversors d'empreses privades. A aquesta xifra caldria afegir altres 3.000 milions de lliures en comissions als banquers, que van realitzar les transaccions en les privatitzacions, de manera que l'estat britànic va desemborsar prop de 17.000 milions de lliures dels diners recaptats mitjançant impostos a butxaques privades. L'equivalent al PIB de Paraguai o al pressupost de la Universitat de Harvard.



Tot just uns dies després d'aprovar la reforma del NHS (The Health and Social Care Bill) ja s'havia adjudicat el contracte per prestar serveis comunitaris al comtat de Surrey (Anglaterra), a partir de l'1 d'abril, per 500 milions de lliures a Virgin, la companyia de tot tipus de coses de Richard Branson (des de botigues de discos a línies aèries). Com assenyalava Max Pemberton a The Telegraph, l'NHS iniciava el seu camí per convertir-se, d'una de les majors organitzacions de prestació de serveis sanitaris del món, en un sistema d'assegurament anacrònic, un cos burocràtic del govern britànic dedicat a repartir diners públics a companyies privades. Amb l'agreujant que un dels habituals arguments utilitzats per justificar la privatització de serveis és a més completament falsa: perquè a Surrey un pot triar entre Virgin o ... Virgin, a l'hora de rebre assistència comunitària. La protesta social ha estat immediata.

Virgin no és l'excepció. Tot just un mes després de l'aprovació de la reforma Cameron, l'NHS comença a repartir-se en trossos al millor postor, com assenyala The Green Benches, el bloc de Eoin Clarke: Serco i Bluebird Care també van embutxacar-se part del pastis. La primera d'elles ja gestionava el manteniment hospitalari i el servei d'ambulàncies a la regió de Norfolk. Com es pot comprovar, el saqueig no ha fet més que començar, basat en dues fal·làcies: la primera que la reforma no implica privatitzar, la segona que va destinada a facilitar la llibertat d'elecció de l'usuari.

Al Pais Valencià, laboratori d'innovacions sanitàries del partit conservador espanyol (vegeu el famós Model Alzira) s'acaba de posar en marxa un nou experiment: l'adjudicació a un gestor privat de tots i cada un dels 18 departaments de salut, els titulars assumiran la gestió i contractació de tots els serveis no sanitaris. Afortunadament, el vicepresident del govern valencià, Sr Ciscar, envia un missatge tranquil·litzador (el personal estatutari seguirà depenent de la Conselleria de salut), però alhora amenaçant ("o apliquem models de col·laboració públic- privada o pugem els impostos als valencians en 500 euros a l'any "). Amb la mesura pensen recaptar 180.000.000 l'any en concepte de cànon, que procedirà dels propis estalvis que obtinguin les privades en la gestió dels departaments (no diu res de què passarà en cas de no aconseguir-ho). La Generalitat calcula que a més la gestió privada (sempre més eficient, ja se sap) s'estalviarà altres 263 milions.
És a dir, un altre exemple de concentració de la gestió (abans dispersa en diferents empreses subcontractades) en poques mans, això sí, privades. El mateix vicepresident admet que no està descartat que pugui agrupar la gestió de diversos dels 18 departaments, fins i tot que pugui adjudicar a les empreses del model Alzira que gestionen altres 5 àrees de la Comunitat Valenciana. En lloc de diversificar, centralitzem el risc.

Judt comenta també que l'única raó per la qual els inversors privats estan disposats a adquirir béns públics en aparença ineficients és perquè l'Estat elimina o redueix la seva exposició al risc: "s'embutxaca els beneficis i deixa que l'Estat carregui amb les pèrdues .. . El resultat ha estat el pitjor tipus d'economia mixta: una empresa privada recolzada indefinidament per fons públics ". És a dir, els nous amos del sistema podran córrer tots els riscos sabedors que el govern sempre acudirà al rescat. El recent exemple de la banca (massa gran per deixar que s'enfonsés) és ben present. Davant l'hipotètic cas que els adjudicataris dels 18 departaments valencians tinguessin pèrdues quantioses, què faria la Generalitat Valenciana?