divendres, 25 de maig del 2012

La Marató contra la pobresa o la Marató del cornut i pagar el beure?


Realitzar una Marató contra la pobresa és fer caritat i donar almoina, i si a més és en plena època de retallades és hipocresia i cinisme. Si no volem pobresa, que no es retalli en ocupació, sanitat i educació.

El 27 de maig  tindrà lloc la Marató per la Pobresa, organitzada per la Fundació La Marató de TV3 amb l’objectiu de recaptar diners per reduir la taxa de risc de pobresa que afecta a un 20% la població adulta de Catalunya i a un 23,4% dels infants i joves, segons les últimes dades conegudes.
Però qui ha contribuït a l’augment d’aquests percentatges en pobresa? I qui té la responsabilitat de pal·liar aquest gran problema social?

“Que ningú es quedi fora de joc” és el lema de la Marató. Però potser sí que algú s’hauria de quedar a la banqueta, i deixar que els recursos públics s’inverteixin precisament en això, en el bé públic! Se suposa que els 5 personatges de l’anunci, que no tenen feina, no cobren la pensió, no tenen recursos educatius i sanitaris dignes o no arriben a final de mes, per què han de compartir 4 cadires, metàfores d’habitatge, feina o poder adquisitiu, i no 5? De cadires n’hi ha de sobres, la qüestió és que estan mal repartides! Que a ningú se li escapi que amb aquesta crisi que deixa sense cadires a uns, permet que uns altres silenciosos disposin de dues, tres i quatre cadires per cap. 
La Fundació de La Marató de TV3 compta amb unes empreses col·laboradores, com ara Telefònica, que els darrers anys ha acomiadat més de 35.000 persones, però en canvi en el mateix període ha obtingut més de 15.000 milions de beneficis. Una altra de les empreses és Abertis, la companyia que només en els 3 primers mesos del 2012 ha guanyat 135 milions d’euros gràcies al cobrament d’uns peatges de les autopistes catalanes que ja estan més que amortitzades. Abertis ha obtingut en els darrers anys més de 1.300 milions de dividends, malgrat mantenir un deute de més de 12.000 milions d’euros. De cada 100 euros recaptats als peatges, 80 són benefici net a repartir entre els seus accionistes. Vaja, una empresa merament recaptadora, amb alts beneficis i a sobre ha reduït un 18% la seva plantilla en el darrer any. I no podem obviar La Caixa, gran holding empresarial, amb participacions a Repsol i que, per cert, participa en un alt percentatge en el control del capital d’Abertis,.... O sigui, empreses solvents i amb grans beneficis malgrat el temps de crisi que, d’una banda provoquen l’augment de persones aturades d’aquest país i generen més pobresa, i de l’altra, participen amb la Marató, per pal·liar-ne els efectes.
Però la Marató... a qui convida a fer els donatius?
Aquesta iniciativa aconsegueix mobilitzar entitats i ciutadania i els fa sentir corresponsables. Són persones que fa uns anys van veure passar el creixement econòmic per davant dels seus ulls sense quedar-se’n ni cinc i que ara estan patint totes les conseqüències de la mala gestió econòmica i financera d’aquesta gran crisi. I el 27 de maig els que s’han anat empobrint amb la crisi seran els que estaran disposats a donar les engrunes als pobres.
I són engrunes, perquè uns milers d’euros poden tapar el problema però no eradicar les seves causes, que és del que es tractaria. Hem de donar el peix o ensenyar a pescar?
Un lloc de treball proporciona retribucions, hàbits, dignitat i fins i tot realització professional. L’almoina no ensenya a guanyar-se la vida, és un ajut puntual que torna la persona al pou d’on ha sortit momentàniament, i als únics que beneficia són, no els destinataris, sinó els emissors, que els tranquil·litza la consciència.
Potser caldria deixar de gastar diners en maratons i començar a prendre responsabilitats sobre les causes del problema: Per què l’administració pública i el sector empresarial no aposten per polítiques i recursos que vetllin pel benestar d’aquestes persones i eviten la destrucció de llocs de treball o acomiadaments? Aleshores no caldria donar almoines i es reduiria la taxa d’atur, que ara es gira en contra, en forma de pobresa estructural.
I qui organitza la part logística de la Marató i la formació dels voluntaris? Doncs els treballadors de l’administració de la Generalitat. Persones que porten dos anys de retallades en els sous, les condicions i els recursos de treball i ja han vist disminuir els seus salaris mileuristes en un 10%,  i els funcionaris interins, encara un 15% menys de sou i horari. Sort que al funcionariat de l’Administració General de l’Estat només li han congelat el sou, perquè si li haguessin aplicat retallades, els funcionaris catalans també ho haguessin patit de més.
El més greu de tot és que a Catalunya patim doblement la crisi i, per tant, el cinisme de la Marató. Per què els catalans hem de ser més pobres que la resta d’espanyols?
Per què a Catalunya és on hi ha una retenció més alta de l’IRPF (56% per a les rendes altes, 40 per a les mitjanes i 24,75 a les baixes)?
Com pot ser que  per cada 1.000 euros que paga un català en impostos, en rep 870 de l’Estat en forma de serveis i per la mateixa quantitat, un extremeny en rep 1.170? La diferència és de 300 euros.
Per què a Barcelona, el bitllet senzill val 2 euros i a Madrid, un euro i mig? I per què a la capital de l’Estat el metro arriba a Barajas i a Barcelona el metro no hi ha manera que s’acosti a El Prat? Per què el servei de Cercanías a Madrid és molt millor que el de Rodalies a Catalunya?
I per què a Catalunya de cada 100 quilòmetres d’autopistes, 67 són de peatge i 33 de franc, mentre que a Madrid, en són 4 de pagament i 96 de gratuïtes, a Andalusia el percentatge és de 13 de peatge i 87 de franc i a Extremadura no hi ha ni un sol peatge???
Per què el Govern espanyol ha triat Catalunya per fer la retallada més important en inversions –un 45%-  mentre que la tisorada al País Valencià i a Andalusia és del 34%, a Castella-La Manxa, d’un 7 i a Galícia i al País Basc, on es farà arribar el TGV, les inversions creixeran un 9% i un 17%, respectivament?
I com pot ser que per aquest curs a Barcelona hi ha 7.400 places d’escola bressol  pública per una població de 1.630.000 habitants, mentre que a Sevilla hi ha 22.000 places per a una població de 703.000 persones?
I com pot ser que després de les anunciades retallades del govern del PP a Sanitat, Andalusia hagi retallat en dos anys 6 euros per habitant (de 1.180 euros 1.174 euros aquest any), a Madrid, per un pressupost similar la retallada ha estat de 4 euros i a Catalunya, en dos anys s’han retallat 170 euros per habitant (passant de 1.298 euros per habitant als 1.128 actuals)?* I com és que no s’han vist igual de retallats els pressupostos en Defensa, en la Casa Reial o en  els ministeris que tenen les competències traspassades a les comunitats autònomes?
Són balls de xifres de comprensió indigerible.
La població de Catalunya, doncs, és qui més pagarà els plats trencats d’aquesta crisi que ara la Marató contra la pobresa pretén donar resposta. Però més trist que aquesta pobresa, és la pobresa intel·lectual, ètica i de responsabilitat social dels dirigents polítics i financers d’aquest país que no s’esmercen per sortir d’aquest forat. I pot ser que encara gosin anar el dia 27 al plató de TV3 a despenjar els telèfons de la Marató...

* Dades contrastades i recollides pel periodista Jofre Llombart i confirmades pel catedràtic d’economia Antoni Serra Ramoneda.