dijous, 16 d’agost del 2012

Avançar al passat: la sanitat com a mercaderia

Article d’en Joan Benach

El reial decret d'abril del Govern del PP és una contrareforma que ens porta tres dècades enrere. Volen assegurances sanitàries per als rics, la seguretat social per als treballadors i la beneficència per a la resta

L'obtenció del dret a l'atenció sanitària ha estat una de les conquestes socials més importants de la segona meitat del segle XX, un bé públic equiparable al dret al vot, l'educació o tenir una pensió. Un referent històric dels països amb sistemes sanitaris públics finançats directament amb impostos va ser el National Health Service britànic, que el 1948 va proposar una assistència preventiva i curativa per a "tot ciutadà sense excepció". Al costat de Regne Unit, els països nòrdics i altres països europeus van seguir processos semblants establint sistemes sanitaris segons els principis de finançament públic, accés universal i una àmplia oferta de serveis sanitaris amb independència dels ingressos, posició social o lloc de residència.

Perquè la privada es pugui lucrar cal desprestigiar, debilitar o "parasitar" a la pública

A Espanya aquest procés va ser tardà. Durant el període final de la dictadura franquista, dos terços de la població tenien alguna cobertura sanitària. El 1978, quan la Constitució va establir el dret a la protecció de la salut ciutadana, quatre de cada cinc persones estava ja coberta per la Seguretat Social. El 1986 es va produir un canvi fonamental quan la Llei General de Sanitat va establir les bases d'un Sistema Nacional de Salut (SNS) que va ampliar la cobertura i va proveir atenció sanitària de més qualitat per a gairebé tota la població. En aquests mateixos anys, però, el sector sanitari públic es va situar des del punt de mira de Governs conservadors, institucions internacionals i grans empreses (farmacèutiques, assegurances, tecnològiques i hospitalàries), augmentant progressivament la pressió per mercantilitzar la sanitat. La raó és fàcil d'entendre: en una fase d'estancament capitalista i reducció de beneficis, l'atenció sanitària era un lloc ideal per fer negocis. El 1987 i 1993, dos rellevants informes del Banc Mundial ja van plantejar la necessitat d'adoptar criteris mercantils, desinstitucionalitzar l'atenció sanitària i atorgar un major paper a les asseguradores i prestadors privats de serveis. No oblidem que els sistemes sanitaris públic i privat són com "vasos comunicants": perquè el privat tingui possibilitats de lucre primer cal desprestigiar, debilitar o "parasitar" al públic.


El 1991, l'Informe Abril es va convertir en el primer intent seriós de promoure la mercantilització del sistema sanitari a Espanya. S’ advocava per millorar la seva eficiència mitjançant la separació del finançament públic de la provisió de serveis o la instauració de conceptes com la "prestació addicional" i "complementària" cofinançats per l'usuari. Els arguments ideològics, repetits des de llavors fins a la sacietat, són ben coneguts: el sector públic és "insostenible" i "burocràtic", el sistema privat és "més eficient" que el públic, "la salut pertany a l'àmbit personal", els usuaris són responsables de "abusar de la sanitat". Ni la investigació científica ni la pròpia OMS confirmen aquests supòsits. La sanitat pública és més equitativa (sobretot quan té finançament suficient finalista), eficient (sobretot si s'impulsa l'atenció primària) i té més qualitat que la privada (amb les excepcions del confort i el temps d'espera).
A finals de la dècada dels noranta, el procés mercantilitzador s'accelerarà. El 1997, sota el Govern de José María Aznar, el PP va aprovar (amb el suport de PSOE i PNB) la Llei 15/97 que permetia l'entrada d'entitats privades en la gestió dels centres sanitaris públics, i el 1999, amb la construcció i gestió de l'hospital de la Ribera a Alzira, es va obrir el camí a la mercantilització de la sanitat i el foment a "models de negoci" privats. La Generalitat valenciana del PP d'Eduardo Zaplana el va posar en mans d'un consorci format pel grup Ribera (gestió sanitària), Adeslas (asseguradora mèdica), Lubasa (immobiliària) i Dragados (constructora).
A Madrid, la cessió el 2005 de l'hospital de Valdemoro a l'empresa de capital suec Capio es va convertir, sota el PP d'Esperanza Aguirre, a la punta de llança de la construcció de centres privats.

A les autonomies s'ha produït un degoteig constant d'estratègies de privatització

A Catalunya es va configurar històricament un sistema de gestió sanitària mixt on al costat dels hospitals públics hi ha una extensa xarxa de centres semipúblics amb una àmplia presència d'institucions locals i grups privats i eclesiàstics, i un model públic amb una concepció empresarial. El 1995 es va acceptar l'ànim de lucre en la gestió de la sanitat pública, i les successives reformes legals de CiU i el tripartit van reforçar encara més l'anomenat "model català". La reforma de l'Institut Català de la Salut de 2007 i l'anomenada llei Òmnibus van contemplar la possibilitat que els hospitals públics lloguessin operadors privats a les plantes tancades o els quiròfans que deixessin d'operar a les tardes.
Al llarg del procés històric succintament resumit, les estratègies per mercantilitzar i privatitzar la sanitat han estat permanents, un degoteig constant. El resultat ha estat reduir progressivament la capacitat assistencial dels centres públics, tancant llits, consultes i quiròfans hospitalaris, restringint urgències ambulatòries i allargant les llistes d'espera. A dir de polítics tan significats com Esperanza Aguirre o Artur Mas, es tracta de reduir la sanitat pública al seu "nucli bàsic" mantenint la gratuïtat dels serveis sanitaris imprescindibles. Si les classes mitjanes deixen el sistema públic, aquest es debilitarà i convertirà bàsicament en un sistema de i per als pobres.

Sota el discurs d'una suposada insostenibilitat financera, haver "viscut per sobre de les nostres possibilitats" i amb una població en xoc per la crisi actual, després del degoteig, arriba ara el torn al raig d'aigua gelada en forma d'un Reial Decret Llei ( RDL 16/2012, 20 d'abril) que comporta passar d'un sistema nacional de salut a un sistema tripartit basat en les assegurances sanitàries per als rics, la seguretat social per als treballadors i la beneficència per a la resta de persones. El RDL del Govern del PP és una contrareforma sanitària que ens porta tres dècades enrere. Primer, perquè es passa d'un sistema finançat amb impostos directes a un sistema basat en el finançament d'un model d'assegurances amb el pagament de l'afiliat (assegurat) o el protegit (beneficiari) per la Seguretat Social i nombrosos copagaments. Segon, perquè es renuncia a l'atenció sanitària universal excloent als sectors més febles de la societat espanyola: immigrants sense papers i discapacitats amb una discapacitat menor del 65%, entre altres col · lectius. Tercer, perquè s'estableixen tres nivells de serveis sense definir encara, el que apunta a una reducció de les prestacions bàsiques i la generació d'un sistema de beneficència que "arrossegarà" a la classe mitjana cap als assegurances privades amb prestacions complementàries sotmeses a repagament. Milions de pensionistes, amb una economia que ratlla en la subsistència, han de realitzar "repagaments" (un "impost sobre la malaltia") segons el seu nivell de renda (una gestió que és complexa i injusta), i pagar per fàrmacs que serveixen per "símptomes menors ". I quart, ja que es nega la sanitat a immigrants o persones malaltes socialment excloses, el "nou" sistema comportarà problemes de salut pública amb la saturació dels serveis d'urgències i la probable aparició d'epidèmies. A més, és un model implantat en forma autoritària i anticonstitucional que produirà greus problemes de salut i desigualtats, especialment a pobres, malalts crònics, discapacitats i els que hagen de desplaçar-se als centres sanitaris. Aquest model significa "avançar" cap a una sanitat mercantilitzada, injusta, que trenca el concepte de ciutadania i solidaritat social, que obre pas al classisme, la desigualtat i és la fi del dret universal a la sanitat i la salut.

Els sistemes de sanitat públics, accessibles, amb organització i gestió essencialment públiques i una elevada qualitat de prestacions, ofereixen resultats globals de salut millors que altres models. Que el sistema sanitari públic pugui millorar la seva eficiència (amb més atenció primària i menys despesa farmacèutica), qualitat (amb més atenció en salut mental per exemple) i equitat (protegint a tota la població) no pot ser excusa perquè les forces econòmiques i polítiques que afavoreixen la mercantilització sanitària destrueixin un model aconseguit a través de llargues lluites socials. L'atenció sanitària ha de ser un dret ciutadà independentment de la condició social i el lloc on es visqui i no una mercaderia que només consumeixin els "clients" que puguin pagar-la.

Joan Benach és professor de Salut Pública i membre de GREDS-EMCONET (UPF).