Publica El Periódico
L'experiència demostra que les retallades no redueixen
el passiu dels estats, sinó que l'augmenten
Com saben, perquè probablement molts han tingut la
desgràcia de patir-ne els efectes en carn pròpia, els nostres governs estan
entestats en una croada de retallades de la despesa social. Unes retallades que
no responen a un pla pensat i racional, sinó a impulsos moguts per l'objectiu
de reduir d'una manera ràpida i dràstica el dèficit i el deute.
A la vegada, impulsen una política de disminució
generalitzada dels salaris amb l'objectiu de millorar la competitivitat i les
exportacions. A aquestes reduccions salarials els economistes les anomenen
«devaluacions internes», per similitud amb la devaluació de la moneda, cosa que
ara no es pot fer a l'estar en l'euro.
L'estratègia de retallades i devaluacions internes té un
doble efecte negatiu. Un d'econòmic, consistent en la reducció del consum
públic i privat, cosa que enfonsa l'economia en la recessió i l'atur. Un altre
de naturalesa social, consistent en un empobriment creixent i un malestar
social que a poc a poc es va estenent a la majoria de la població.
Tot i aquests efectes perversos, els governs insisteixen
a prosseguir amb la seva croada d'austeritat.
¿Podem parlar de governs sàdics? Ells ho neguen. Diuen
que no actuen pel desig o plaer de provocar dolor, sinó que aquest dolor és
inevitable. Es justifiquen dient que la reducció del deute és un objectiu de
valor superior a aquest cost econòmic i social.
Aquesta valoració moral és qüestionable. Però permetin-me
que deixi de costat aquesta important qüestió per analitzar en quina mesura l'estratègia
d'austeritat és eficaç en els seus propis termes. És a dir, en quina mesura les
retallades i devaluacions salarials són una estratègia eficaç per reduir el
deute.
Fins i tot reconeixent-los bona fe en aquesta creença, el
que no saben els nostres governants i les autoritats europees és que aquesta
creença és el que els anglesos anomenen «wishfull thinking», una
il·lusió sense fonament real.
Per si no fossin suficients la informació i el
coneixement que ja teníem sobre aquesta falta d'eficàcia, l'informe Perspectives
econòmiques internacionals publicat la setmana passada pel Fons Monetari
Internacional (FMI) deixa les coses ben clares. El capítol tres analitza
l'experiència dels últims cent anys de lluita contra l'excessiu endeutament.
Identifica 26 països en què el deute va superar el 100% del PIB i analitza les
polítiques i els resultats obtinguts en cada cas. Les ensenyances que extreu
són d'extraordinari interès per als països que avui lluiten per reduir elevats
nivells de deute. Pel que fa al que ara m'interessa, la conclusió és que
l'efecte d'interacció de les polítiques de retallades i devaluacions internes
sobre la dinàmica del deute és letal per a les economies i societats que les
apliquen.
El motiu que les retallades i les devaluacions internes
no redueixin el deute -sinó que a més l'incrementin- és el que podríem anomenar
la trampa del deute. Un exemple senzill ens ajudarà a comprendre com opera.
Imaginin que l'any zero l'import del deute és de 800 i el
PIB és de 1.000. Si dividim 800 entre 1.000 i ho multipliquem per 100 veiem que
el deute és el 80% del PIB. Ara imaginin-se que l'any següent el deute es manté
en 800 però que el PIB es redueix de 1.000 a 800 com a conseqüència de les
retallades, la recessió i l'atur. Si tornem a fer l'operació veiem que ara el
deute és el 100% del PIB. És a dir, les retallades, al provocar recessió,
augmenten el deute, l'efecte contrari del que s'esperava.
Els mercats, és a dir, els prestamistes, al veure que el
pes del deute creix començaran a témer que el país no sigui capaç de pagar. Per
protegir-se d'aquesta possibilitat exigiran una rendibilitat més elevada per
refinançar el deute de 800. Aquest sobrecost eleva la suma del deute,
imaginem-nos, fins a 960. Si tornem a fer la mateixa divisió, veiem que el deute
ara és del 120 % del PIB.
COM més ràpides i intenses siguin les retallades i les
devaluacions internes, més intensos seran la recessió i l'atur i, per tant, més
augmentarà el deute. La trampa del deute. En termes col·loquials és com
aquelles carreres de llebrers amb un conill mecànic en què com més ràpid corren
els gossos més s'allunya la llebre.
Les ensenyances de l'informe de l'FMI són molt rellevants
per a la situació que estan vivint països com Espanya i Itàlia. Tant, que val
la pena que en una altra ocasió hi dediquem més atenció. Però, de moment, la
lectura hauria de ser obligatòria per als nostres governants i per a les
autoritats europees. A partir d'ara, quan sentin un president, ministre o
conseller defensar aquesta política, preguntin-li si ha llegit l'informe de
l'FMI.
Antón Costas. Catedràtic de Política Econòmica (UB).