dijous, 20 de juny del 2013

La trampa del deute


Publica El Periódico
L'experiència demostra que les retallades no redueixen el passiu dels estats, sinó que l'augmenten
Com saben, perquè probablement molts han tingut la desgràcia de patir-ne els efectes en carn pròpia, els nostres governs estan entestats en una croada de retallades de la despesa social. Unes retallades que no responen a un pla pensat i racional, sinó a impulsos moguts per l'objectiu de reduir d'una manera ràpida i dràstica el dèficit i el deute.
A la vegada, impulsen una política de disminució generalitzada dels salaris amb l'objectiu de millorar la competitivitat i les exportacions. A aquestes reduccions salarials els economistes les anomenen «devaluacions internes», per similitud amb la devaluació de la moneda, cosa que ara no es pot fer a l'estar en l'euro.

L'estratègia de retallades i devaluacions internes té un doble efecte negatiu. Un d'econòmic, consistent en la reducció del consum públic i privat, cosa que enfonsa l'economia en la recessió i l'atur. Un altre de naturalesa social, consistent en un empobriment creixent i un malestar social que a poc a poc es va estenent a la majoria de la població.
Tot i aquests efectes perversos, els governs insisteixen a prosseguir amb la seva croada d'austeritat.
¿Podem parlar de governs sàdics? Ells ho neguen. Diuen que no actuen pel desig o plaer de provocar dolor, sinó que aquest dolor és inevitable. Es justifiquen dient que la reducció del deute és un objectiu de valor superior a aquest cost econòmic i social.
Aquesta valoració moral és qüestionable. Però permetin-me que deixi de costat aquesta important qüestió per analitzar en quina mesura l'estratègia d'austeritat és eficaç en els seus propis termes. És a dir, en quina mesura les retallades i devaluacions salarials són una estratègia eficaç per reduir el deute.
Fins i tot reconeixent-los bona fe en aquesta creença, el que no saben els nostres governants i les autoritats europees és que aquesta creença és el que els anglesos anomenen «wishfull thinking», una il·lusió sense fonament real.
Per si no fossin suficients la informació i el coneixement que ja teníem sobre aquesta falta d'eficàcia, l'informe Perspectives econòmiques internacionals publicat la setmana passada pel Fons Monetari Internacional (FMI) deixa les coses ben clares. El capítol tres analitza l'experiència dels últims cent anys de lluita contra l'excessiu endeutament. Identifica 26 països en què el deute va superar el 100% del PIB i analitza les polítiques i els resultats obtinguts en cada cas. Les ensenyances que extreu són d'extraordinari interès per als països que avui lluiten per reduir elevats nivells de deute. Pel que fa al que ara m'interessa, la conclusió és que l'efecte d'interacció de les polítiques de retallades i devaluacions internes sobre la dinàmica del deute és letal per a les economies i societats que les apliquen.
El motiu que les retallades i les devaluacions internes no redueixin el deute -sinó que a més l'incrementin- és el que podríem anomenar la trampa del deute. Un exemple senzill ens ajudarà a comprendre com opera.
Imaginin que l'any zero l'import del deute és de 800 i el PIB és de 1.000. Si dividim 800 entre 1.000 i ho multipliquem per 100 veiem que el deute és el 80% del PIB. Ara imaginin-se que l'any següent el deute es manté en 800 però que el PIB es redueix de 1.000 a 800 com a conseqüència de les retallades, la recessió i l'atur. Si tornem a fer l'operació veiem que ara el deute és el 100% del PIB. És a dir, les retallades, al provocar recessió, augmenten el deute, l'efecte contrari del que s'esperava.
Els mercats, és a dir, els prestamistes, al veure que el pes del deute creix començaran a témer que el país no sigui capaç de pagar. Per protegir-se d'aquesta possibilitat exigiran una rendibilitat més elevada per refinançar el deute de 800. Aquest sobrecost eleva la suma del deute, imaginem-nos, fins a 960. Si tornem a fer la mateixa divisió, veiem que el deute ara és del 120 % del PIB.
COM més ràpides i intenses siguin les retallades i les devaluacions internes, més intensos seran la recessió i l'atur i, per tant, més augmentarà el deute. La trampa del deute. En termes col·loquials és com aquelles carreres de llebrers amb un conill mecànic en què com més ràpid corren els gossos més s'allunya la llebre.

Les ensenyances de l'informe de l'FMI són molt rellevants per a la situació que estan vivint països com Espanya i Itàlia. Tant, que val la pena que en una altra ocasió hi dediquem més atenció. Però, de moment, la lectura hauria de ser obligatòria per als nostres governants i per a les autoritats europees. A partir d'ara, quan sentin un president, ministre o conseller defensar aquesta política, preguntin-li si ha llegit l'informe de l'FMI. 

Antón Costas. Catedràtic de Política Econòmica (UB).