Article
de Juan Gérvas
La situació actual de la sanitat no
està marcada per les retallades, sinó pel fracàs de l'amiguisme en el
nomenament de gestors que, com a conseqüència, ha portat a la privatització de
la gestió que no comporta liberalisme, sinó més restriccions a l'actuació dels
professionals, unes limitacions que van contra la pròpia raó de ser de
l'assistència.
Anomenem
sistema sanitari al conjunt d'organitzacions que tenen el mandat legal de tenir
cura de la salut de poblacions i individus. Aquesta definició exclou l'escola
(i a tota l'educació) del sistema sanitari, per més que siguin els mestres els
agents sanitaris fonamentals, per exemple, per a la salut del nen no hi ha res
com tenir una mare amb bona educació formal. També s'exclou del sistema
sanitari l'organització política i el suport administratiu, que aconsegueix una
justa redistribució de la riquesa, un gran desenvolupament de la democràcia, la
limitació de la corrupció, la consecució d'habitatge i treball, i molts altres
determinants de salut que són clau però depenen de sectors aliens al sistema
sanitari. Per això es necessiten accions intersectorials, per aconseguir salut
en ple sentit. Amb tot, els professionals sanitaris som imprescindibles en
algunes situacions, com davant d'un pacient amb apendicitis, o amb insomni, o
davant la mort. L'eficàcia de la tasca dels metges es reflecteix en la
contemplació de la població, la millor al costat dels científics. En contrast,
els polítics són menys valorats que les escombraries i reben la pitjor nota de
la població, per això deuen envejar fins l'odi als metges i els científics.
Potser això expliqui el seu permanent atac a l'autonomia dels metges.
...
De gerents "a dit" a
privatitzacions "a mans plenes"
A
Espanya els partits governants han marcat una línia autoritària irrenunciable i
comú: el nomenament "a dit" de gerents d'hospitals i d'àrees de
primària. Mentre a Nova Zelanda, per exemple, es fan convocatòries
internacionals per poder triar entre els millors gerents sanitaris del món,
aquí se selecciona entre els amics, i sobretot entre els simpatitzants del
partit. Es nomenen comissaris polítics, més que gerents (amb les degudes
excepcions que confirmen la regla). És la lògica dels corruptes, que es
disfressa de "liberalisme". Per descomptat, liberalisme entès com
libèrrima voluntat per preferir als submisos, als quals intentaran limitar la
llibertat dels clínics.
I així ens ha anat, de fallada en fallada, d'error en error, de descontrol en
descontrol. En lloc de potenciar el millor d'un sistema sanitari universal de
cobertura pública, s'ha premiat la mediocritat i el servilisme. Tot molt
"lligat i ben lligat", amb poca innovació, amb menys autonomia i amb
molt immobilisme. Aquí és igual el PSOE que el PP, i tots dos que CiU, ja que
és la cultura de corrupció i de l'assalt a l'Estat dels partits polítics sense
democràcia i sense transparència. Volen el control del sistema sanitari, i el
control s'aconsegueixen a través de gerents que moltes vegades tenen per missió
principal limitar el camp d'acció dels metges i amagar deutes que han crescut
sense parar. Destrossen així el sistema sanitari, però això sembla no
importar-los, com no els va importar saquejar les caixes d'estalvi, fins a fer
desaparèixer tot i comptar amb històries centenàries i milers de milions
d'euros en caixa. Són insaciables.Com si no fos suficient, els polítics pretenen entrar a la intimitat de les consultes. És a dir, pretenen signar receptes amb corbata, no amb bata, en dura frase de Javier Padilla
Quan
el sistema sanitari cau, el liberalisme s'horroritza pel descontrol que ha
provocat i els polítics espantats no es veuen reflectits al mirall sinó que,
encegats pel monstre que han creat, miren a fonts més "estables" (per
no veure el deute insuportable, ni als metges lligats de peus i mans). Ja no
poden continuar amb els gerents "paracaigudistes", i ara busquen el
més lucratiu negoci de la privatització, passen dels nomenaments "a
dit" a la privatització a "mans plenes". Volen crear una altra
bombolla, un cop desinflada la bombolla immobiliària. Corrupció sobre corrupció.
Corrupció sense límits.
La
privatització no té transparència, o s'imposa amb regles lleonines. De l'estil
de les que estem vivint a Catalunya i a València, i de les que s'estan
implantant a Madrid. Per exemple, mentre es deslliguen sous i pensions de la
inflació, el pagament a les empreses privades s'actualitzarà d'acord a aquesta
(l'IPC). Per exemple, no són contractes de prestació de servei, sinó
desistiment de l'assegurament. Per exemple, no hi ha normes ni estàndards de
qualitat, no hi ha objectius sanitaris ni en salut. Per exemple, els hospitals
privats no podran cobrir totes les necessitats pel que seguiran
"penjant" dels públics. Per exemple, no hi ha documentació ni estudi
tècnic-científic que justifiqui la millor prestació de serveis i la millor
salut a través de la privatització. Per exemple, no hi ha compromís per
respectar l'autonomia clínica dels metges. Etc.
Es
passa així a un sistema que parasita el públic, que saqueja el públic, que es
presta a la corrupció i l'amiguisme i que té per enemic al metge i la seva autonomia.
Es busca el servilisme, i l'immobilisme.
A
la pràctica instal·laran algoritmes en la història clínica electrònica que
porten a medicaments i a tractaments "segons protocols". No és
ciència ficció, és pràctica diària a Andalusia, i en la seva versió extrema a
València. Sabem que aquestes protocols, guies i algoritmes no tenen fonament
científic, i més com més experts participen en la seva confecció.
Sabem
que no són sistemes d'ajuda a la decisió, que podrien millorar la qualitat, ben
analitzats per Rafa Bravo
Els
metges necessiten autonomia per oferir qualitat, per adaptar la resposta a les
necessitats i a la situació del pacient concret (la lex artis ad hoc que exigeixen els jutges). El control és bo, però
la confiança és millor. Els serveis sanitaris són personals i si es desconfia
del personal cal tancar. Sense autonomia no hi ha qualitat, ni Medicina.