Jaume Morató: "Arriben sans al Raval i aquí van perdent la salut"

Publica El Periódico

Rigorós, irònic, atent i especialment tolerant. Sense aquestes qualitats, possiblement el doctor Jaume Morató hauria sol·licitat fa molts anys un canvi de destí a l'Institut Català de la Salut (ICS), però ni ho ha fet ni ho pensa fer. Diu que la seva història personal està vinculada a aquest barri, on dirigeix des de fa 22 anys l'àrea bàsica de salut més difícil de Barcelona, l'únic centre d'assistència primària (CAP) del Raval Sud. El punt de la ciutat on habiten els «pobres, pobres, pobres», com ell els defineix.

-¿Com és la població a la qual ofereixen assistència sanitària?

-Tenim assignades 35.000 persones. El perfil ha canviat molt. Quan vam inaugurar el CAP, el 1991, era la zona de Barcelona on hi havia més gent gran. Vivien sols, i morien vells i sols. Aquí teníem el percentatge més alt de presos, era on hi havia més delinqüència i més prostitució. Es deia Barri Xino. La mitjana de supervivència d'homes i dones era 10 punts inferior a la resta de la ciutat. Això són 10 anys menys.

-Tot això ha canviat.

-Sí. Van arribar els primers immigrants a Barcelona, i es van instal·lar aquí. Subsaharians, de Gàmbia i Senegal. Poc després, hi va arribar tot el vessant del Pakistan, l'Índia i Bangla Desh, que ara és el majoritari. Al Raval Sud hi viu el percentatge més gran per metre quadrat, després de París, de població procedent d'aquests tres països. Els vellets autòctons s'han anat morint, o els fills se'ls van emportar a una altra banda, perquè el barri s'estava convertint en una cosa molt diferent.
-¿En què s'ha convertit?

-Tenim el percentatge més elevat d'immigrants d'Espanya: un 60%. S'hi han sumat els de Romania, de l'Est d'Europa i de les Filipines. Molta població jove, molt pobra, i un 10% d'autòctons envellits i sols, els més pobres dels pobres. Com que aquí els lloguers són més econòmics que a la resta de Barcelona, hi van baixant veïns empobrits d'altres barris. Vénen a demanar-nos la targeta sanitària.

-¿De quins barris?

-Tenim pacients que havien viscut a Gràcia, el Clot, l'Eixample i Sant Just Desvern. Acostumen a tenir molts problemes mentals. Els immigrants arriben sans i joves al Raval Sud, i aquí es comencen a posar malalts, per causa de la misèria i les condicions alimentàries i higièniques que suporten. Aquest continua sent el barri de Barcelona amb més tuberculosi. I un dels que tenen més hepatitis C. Però, malgrat tot, els immigrants fan servir poc els serveis sanitaris. Molts són musulmans i no fumen, ni beuen. Almenys, al començament.

-¿En continuen arribant?

-Segueixen venint-ne, sí, i no entenc per què, perquè aquí no hi ha el més mínim de feina. Atenem una mitjana mensual de 300 nous immigrants. Passen per aquí i ens demanen una targeta sanitària. Saben que ho poden fer. Nosaltres els atenem sempre. Tots tenen història clínica oberta. Així hem pogut acotar la tuberculosi.

-¿Com veu la salut del barri?

-La salut de la població del Raval Sud està continguda, atesa. Al barri saben que el millor que tenen és la sanitat pública. El CAP els ofereix una atenció molt bona, amb les seves dificultats. No tenen parcs, no accedeixen a la millor educació -i no perquè els mestres siguin dolents-però tenen una bona sanitat.

-¿I els nens?

-Abans, els nens passaven les revisions pediàtriques habituals, i els metges de família amb prou feines els vèiem. Ara en vénen moltíssims, de 14, 15 o 16 anys, amb molta patologia mental. Els pares no treballen, ells se senten sols, rebutjats a l'escola entre els seus propis col·lectius. Pateixen molta obesitat, depressions, ansietat. Són nois molt ansiosos. Una de les nostres infermeres va a les escoles cada setmana i ells li fan preguntes.

-¿De quina mena?

-Sexual, gairebé sempre. L'educació sexual d'aquests col·lectius és molt complicada. Difícil.

–¿Complicada?
–En una mateixa escola, a la mateixa aula, hi ha els nanos d’origen i cultura indopakistanesos, acostumats a una norma musulmana estricta, basada en el respecte als pares. Amb ells, hi ha els nois sud-americans, amb unes noies que es desperten a la pubertat com et puguis imaginar. I després hi ha els de cultura magribina. Les noies amb els cabells descoberts. Tot això s’ha de dirigir tenint el mateix nombre d’alumnes que a la resta d’escoles de Barcelona: 30 per aula.

–¿Les orienten sobre sexualitat?

–La infermera intenta explicar-los en què consisteixen les relacions sexuals, perquè hi ha molt concepte masclista. Cada una al seu estil, les tres cultures –indopakistanesa, magribina i sud-americana– són molt masclistes. És un pou sense fons. La taxa d’embarassos en menors de 17 anys és aquí de 17 per cada mil adolescents, quan la mitjana de Barcelona és d’una per mil. El nivell de pobresa d’una societat també es mesura per la xifra d’embarassos entre les adolescents.

–¿I l’educació?

–Atenem nens molt desestructurats. El fracàs escolar és altíssim, perquè és molt difícil ensenyar en aquestes escoles. Aquest ha estat un dels grans errors de Barcelona: no haver cuidat les escoles d’aquest barri. Això vol dir, d’aquí pocs anys, més atur, més delinqüència, més prostitució.

–¿No s’han cuidat les escoles?

–Gens. El final de l’escolarització no té sortides en aquest barri. Dels alumnes que passen per l’institut Mila i Fontanals, que va ser molt punter, no n’arriben més de tres o quatre a la universitat en cada promoció.

–¿Quins serveis té el barri?

–Ha desaparegut el comerç local, i ara totes les botigues són magribines o pakistaneses. Les carnisseries estan orientades a la Meca. El sector de la perruqueria el porten sud-americans i romanesos. La prostitució ja no és tota autòctona, ara està classificada per horaris. Les dones autòctones, les més envellides, són les que tenen les hores punta.

–¿I la dieta dels seus pacients?

–La dels que van al menjador públic, bona. No és un tema de dieta. El menjar gairebé és la cosa menys important. Costa molt patir anèmia. Pots accedir a una mala alimentació a base de pizzes. Aquí la malnutrició no es mesura perquè se’t marquin les costelles, sinó per l’obesitat, la irritabilitat, l’agressivitat i la depressió.

– ¿Són les principals patologies?

–Sí. Necessitem més psicòlegs i psiquiatres. El barri no tira endavant. Els autòctons que poden continuen marxant. No volen que els seus fills creixin aquí, amb el perill de tornar de nit a casa.

–¿Què passa a la nit?

–A nosaltres no ens ha passat mai res, però és cert que aquí de nit hi ha un ambient diferent. S’aixequen les persianes i comencen a aparèixer locals. Es trafica molt.

–Es trafica.

–Hi ha molta corrupció. Pot haver-hi un autòcton propietari d’un local que el lloga per 800 euros a un immigrant que hi instal·la una perruqueria. Aquest immigrant, que segurament no està aquí legalment, li cobra a un altre 3.000 euros pel mateix local. D’això, n’està ple. L’ajuntament ho sap perfectament, però no s’hi fica.

–¿Com suporten, vostès, els sanitaris, aquesta situació?

–Som grans, i madurs. Som 18 metges i 18 infermeres, més que a la resta de CAP de Barcelona. No se’n va ningú. Només els que s’han jubilat o s’han mort. La nostra història està vinculada a aquest barri. És molt enriquidor. Tenim la sensació que servim per a alguna cosa.

–Sens dubte.

–Sí. Estem convençuts que som útils. És vocacional, encara que també ens cansem de la misèria. Una doctora em deia l’altre dia que una de les seves pacients, desanimada, li va confessar: «Doctora, és que ja no em ve de gust ni robar».