Més privada a la xarxa pública

Salut facilita als centres la normativa sobre atenció de pagament en una instrucció pendent d'aprovació
La caiguda del pressupost públic reactiva l'interès per fer privada 
Publica El Punt/Avui 
Des de l'inici de la crisi i les retallades pressupostàries, els centres sanitaris de la xarxa pública han mostrat cada cop més interès a intentar incrementar els seus ingressos posant un peu en l'activitat privada, ja sigui oferint serveis complementaris o d'altres que, tot i estar inclosos en la cobertura pública, estan subjectes a llargues llistes d'espera. Aquesta incursió ha generat, no només reticències entre el sector cent per cent privat –que hi veu una competència clarament deslleial–, sinó dubtes ètics i legals sobre l'ús de recursos públics per a fins privats i sospites de presumptes desviaments de pacients d'una porta a l'altra per fer negoci.

La complexitat del model sanitari català, amb proveïdors de tot tipus (empreses i consorcis públics, fundacions, societats mercantils, etc.) i diverses titularitats dels béns, fa especialment difícil establir unes condicions úniques per regular la coexistència d'atenció pública i privada en un mateix centre. El Departament de Salut ha enllestit una instrucció –pendent d'aprovació– en què recull tota la normativa sobre aquesta qüestió per tal de facilitar el camí als centres que optin per explorar una via que la conselleria considera “èticament acceptable” sempre que no interfereixi en el principi d'equitat.

Segons el director del CatSalut, Josep Maria Padrosa, en el darrer any, l'asseguradora pública ha vist incrementades les peticions de centres interessats a fer activitat per la via privada. Els centres, que disposen de recursos (instal·lacions, aparells, etc.) infrautilitzats per la baixada d'activitat pública, en volen treure rendiment, però, segons Padrosa, fins ara els ha frenat un cert “neguit” per la “confusió” normativa. El projecte d'instrucció de la conselleria exposa quina activitat privada pot prestar cada tipus de centre sanitari i sota quines condicions, en funció de la seva titularitat.

En aquest sentit, els centres de l'ICS són els que, de moment, tenen més limitacions a l'hora de prestar assistència privada, però, tot i així, també poden fer-ho. Per exemple, a pacients que arriben per ser atesos a urgències i que no estan coberts per la sanitat pública, és a dir, que no tenen targeta sanitària, o bé a usuaris que demanen ser assistits com a pacients privats. “El centre té l'obligació d'atendre aquestes persones, però després els ha de facturar l'assistència segons una tarifa de preus públics existent”, afirma Padrosa.

L'ICS també té l'obligació d'atendre els accidentats de trànsit o laborals i de facturar l'assistència a les asseguradores corresponents (va facturar 160 milions per aquest concepte l'any 2012). Més enllà d'aquestes companyies, l'ICS no pot establir acords amb asseguradores de salut convencionals i la normativa vigent tampoc no permet als centres habilitar cap espai específic per atendre pacients privats, ni diferenciar circuits ni llistes d'espera. Tampoc poden oferir cap prestació fora de les que finança la sanitat pública. En canvi, sí que estan autoritzats a cobrar per serveis no sanitaris (per exemple, menjar i aigua).

Més enllà de l'ICS, el 63% dels hospitals del Sistema Sanitari Integral d'Utilització Pública de Catalunya (Siscat) que no pertanyen a l'entitat depenen d'empreses públiques i consorcis, la majoria sota control de la Generalitat. Aquests centres poden oferir els mateixos serveis de pagament que l'ICS amb la diferència que també poden atendre pacients d'asseguradores privades (tot i que amb llista d'espera única i mateixos criteris d'accés per a pacients públics i privats). A més, poden prestar serveis de pagament complementaris (no inclosos a la sanitat pública), com ara podologia i medicina estètica.

Pel que fa als centres que, tot i estar dins la xarxa pública, són de titularitat privada (37% dels hospitals concertats), la llei els permet fer tota l'activitat privada per a la qual estiguin capacitats i, en aquest cas sí, les llistes d'espera i circuits poden i, de fet, han de ser completament diferenciats entre la pública i la privada. Les instal·lacions també poden estar separades, com acostuma a passar.

En tots els casos, els pacients que renuncien a la cobertura pública i volen ser atesos per la via privada han de signar un document en què són informats que no podran canviar al finançament públic durant tot el procés. D'altra banda, els centres han de disposar de mecanismes de control per garantir que no s'aprofita la via pública per captar pacients cap a la privada.

Pendent d'aprovació

La instrucció, que Salut va presentar a finals de setembre al consell de salut, encara té pendent l'aprovació, atès que diversos interlocutors han presentat esmenes al text.

7.171.09 Persones eren titulars de targeta sanitària del CatSalut a finals del 2013.

Muface cobria 123.346 persones.

261.900 persones no tenen targeta reconeguda per la Seguretat Social: 110.777 tenen rendes superiors a 100.000 euros.

La normativa deixa alguns punts foscos

ICS i nous consorcis

El projecte de Salut de crear nous consorcis sanitaris que integrin tots els serveis d'un territori, inclosos els de l'Institut Català de la Salut (ICS) –com ja intenta fer a Lleida– ha suscitat el rebuig de molts agents socials a la zona. La principal raó és que els consorcis, a diferència de l'ICS, tenen més marge, per exemple, a l'hora d'introduir activitat privada i menys control públic pressupostari.

El cas Barnaclínic

Barnaclínic és un cas únic de societat mercantil creada l'any 2000 per un consorci públic (el de l'hospital Clínic) amb la finalitat de prestar assistència privada en una planta llogada a l'hospital. Barnaclínic no forma part del Siscat, però sí el Clínic, que, amb els canvis legals que han afectat el sector públic, avui ho tindria difícil per crear un ens com aquest. La patronal ACES va demandar Barnaclínic per competència deslleial. El cas està als tribunals.