Publica La Vanguardia
Carlos Alonso-Villaverde, metge
internista i president de l'oenagé Gadis
Cheick Ndour va arribar el 2006 amb un vaixell de pescadors a Tenerife des
del Senegal. Sense papers va viatjar a Salou, on va començar amb l'ajuda d'un
amic a treballar per enviar diners a la família, que segueix a l'Àfrica. Va
trigar set anys a poder regularitzar la seva situació. Amb prou feines va
visitar una vegada un CAP per curar un tall en un peu. Ndour, de 35 anys, fa
mesos que no es troba bé, amb taquicàrdies, pèrdua de pes (11 quilos) i
malestar general. El doctor Carlos Alonso-Villaverde (Barcelona, 1964), expert
en el VIH, li ha diagnosticat un hipertiroïdisme sever. "Jo tinc tots els
papers", repeteix el pacient, que ahir va haver d'ingressar a l'hospital
de crònics (Xarxa Santa Tecla).
I si no tingués els papers?
No el podria tractar, ni aquí ni en cap altre centre públic. Pagant, sí,
però Cheick, com tants altres immigrants que requereixen assistència mèdica, no
és un turista sanitari com els que vénen de països europeus.
Una situació molt complicada per a un metge...
Ho és, es passa fatal; com a metge, ho passo molt malament si no dono
assistència, en determinats moments et desborda. Fa uns dies, amb una noia
sense papers que a més fa el carrer, o amb un venedor ambulant de motxilla i
platja que va arribar rebentat, amb la mirada perduda, exhaust... sis mesos
enrere estava pletòric; s'havia infectat pel VIH, ell i la seva dona. Fem en
cada cas el que més convé, buscant els recursos on podem per atendre els
malalts. Cada metge té el seu estil.
Cada cas és diferent?
Cada immigrant necessita una solució individual. Tinc una malalta de Guinea
Equatorial que després d'estar empadronada a Tarragona va tornar al seu país,
es va infectar del VIH i en tornar altre cop va perdre el permís de residència,
per la qual cosa es va quedar sense cobertura mèdica per tractar-se. Per fer-se
unes primeres anàlisis havia de pagar 2.500 euros. Els tres primers mesos,
sense papers, només poden anar a urgències; si s'empadronen tenen atenció
primària, però sense el permís de residència no poden ser atesos per un metge
especialista, per la qual cosa les malalties infeccioses com el VIH no estan
cobertes. És un error, un disbarat.
Com està la seva pacient?
Ha tornat a Guinea, on no té accés al tractament amb retrovirals. Mantenim
el contacte via WhatsApp, amb ella i altres malalts. Quan torni intentarem que
pugui començar el tractament, amb medicaments que puguin sobrar en algun
hospital, amb la donació d'alguna oenagé o demanant el permís de residència. Si
dónes assistència mèdica ja és una forma de registre de l'immigrant,
insisteixo: no són turistes sanitaris, necessiten curar-se.
Sense assistència un immigrant aconsegueix tirar endavant?
Necessiten salut per poder treballar perquè si no treballen no poden enviar
diners a la família. I si no poden enviar diners, els països d'origen són
emissors de més immigrants. Cheick va treballar en un restaurant fins a
l'extenuació per ajudar dos fills, que són al Senegal, fins que es va desmaiar,
fa un mes. No pot dormir, té taquicàrdies; abans treballava dotze hores al dia,
ara no pot fer res.
Els papers no ho són tot...
No, els papers estan molt bé, però no són
suficients. Cada pacient immigrant necessita una atenció personalitzada, encara
que s'etiqueta a tots igual, hauríem de parlar país per país, existeix un gran
desconeixement. Un altre dels problemes és la barrera idiomàtica, especialment
per al diagnòstic. Allà on no arriben els recursos sanitaris, les aplicacions
dels mòbils ens estan ajudant molt a traduir de l'àrab, del rus, del xinès o
del persa.