Publica l’Ara
L’Agència de Salut Pública de Barcelona elabora per
primer cop un mapa amb les desigualtats entre els barris
“La salut no
està distribuïda de manera homogènia a la ciutat, sinó que és desigual segons
els barris”. La idea, tot i que no és nova, sí que va adquirir ahir una nova
dimensió amb la presentació de l’informe anual que elabora l’Agència de Salut
Pública de Barcelona (ASPB) i que, per primer cop en 31 anys, posa la lupa als
barris.
La salut a
Barcelona 2014, amb dades molt precises, identifica que els 18 barris més
desfavorables dels 73 que té Barcelona són majoritàriament a Ciutat Vella -la
Barceloneta, el Gòtic, el Raval i Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera- i Nou
Barris -Can Peguera, Ciutat Meridiana, les Roquetes, Torre Baró, la Trinitat Nova, el
Turó de la Peira, Vallbona i Verdun-. També n’hi ha al districte de Sant Andreu
-Baró de Viver, el Bon Pastor i la Trinitat Vella- i, en menys mesura, a Sant
Martí -el Besòs i el Maresme-, Horta-Guinardó -el Carmel- i a Sants-Montjuïc
-la Marina del Prat Vermell-. A l’altra banda de la balança hi ha les Corts,
l’Eixample, Gràcia i Sarrià - Sant Gervasi, on es concentren la majoria dels 15
barris amb els indicadors més saludables.
Resposta
municipal
La
constatació va portar l’Ajuntament a prometre que invertirà 300.000 euros
addicionals a les zones que més ho necessiten del programa Salut als Barris,
iniciat el 2005 i gràcies al qual ja han realitzat activitats d’aspecte
comunitari en 13 barris de la ciutat. Les dades de l’informe de l’ASPB també
asseguren que, gràcies a aquestes intervencions preventives, s’ha incrementat
l’acompanyament a persones grans que viuen soles, o bé la competència d’alguns
pares per millorar la criança dels seus fills.
La comissionada
de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa, va afegir que el consistori començarà
“en breu” una diagnosi d’aquests 18 barris. “Serà clau en el pla d’actuació de
la ciutat i per decidir quines polítiques s’han de canviar”, va afegir la
tinenta d’alcalde de Drets Socials, Laia Ortiz. De fet, l’Ajuntament va
reiterar ahir que “basa el seu programa d’acció en polítiques públiques contra
les desigualtats”.
Les dades de
l’informe, amb una extensió de 114 pàgines, permeten fer una diagnosi acurada
de la situació de la ciutat en molts aspectes. Com en altres anys, per exemple,
es fa un recompte de les analítiques d’aixetes en què s’ha detectat un excés de
plom a l’aigua -el 35% del total d’anàlisis, que ja es fan sobre instal·lacions
de risc- i també de quina és la qualitat de l’aire, que continua per sobre dels
nivells de contaminació permesos per culpa, sobretot, de la presència elevada
dediòxids de nitrogen. En aquest punt, l’Ajuntament va insistir que treballarà
per disminuir el trànsit a la ciutat, ja que és “la principal font
contaminant”.
Esperança de
vida
L’informe
també va posar en negre sobre blanc la diferència d’esperança de vida que hi ha
en cada barri de Barcelona, que oscil·la fins a 9 anys en el cas dels homes i
4,4 en el de les dones. Les dones, de fet, tenen una expectativa de vida en el
moment de néixer fins a sis anys superior als homes: 86,6 anys respecte a 80,7.
La bona notícia en aquest punt és que l’esperança de vida no ha deixat
d’augmentar en els últims anys, fins a situar-se entre les més elevades del
món.
En qualsevol
cas, aquest indicador és un més d’entre tots els que reflecteixen els nivells
de desigualtat detectats. Per dibuixar el mapa final de les diferències,
l’informe ha utilitzat l’instrument Urban HEART (Urban Health Equity Assessment
and Response Tool), un mecanisme per avaluar l’equitat en salut en àrees
urbanes que ha elaborat l’Organització Mundial de la Salut (OMS) amb la
col·laboració d’algunes persones investigadores de la mateixa ASPB. De fet, fa
dos anys l’agència ja va coordinar un estudi europeu -anomenat INEQ-CITIES- que
va concloure, després d’analitzar els indicadors de salut de 16 ciutats de 13
països europeus diferents, que els patrons de desigualtat són més o menys
reproduïbles en totes les àrees urbanes.
Mapa dels
barris de Barcelona
Mecanisme
utilitzat
L’Urban
HEART creua els resultats de sis indicadors de salut -com l’esperança de vida
en néixer, la causa de mortalitat, els anys potencials de vida perduts, la taxa
de tuberculosi, la fecunditat adolescent i la prevalença de naixements amb baix
pes- amb sis indicadors més que es consideren determinants de la salut -com la
composició demogràfica del barri, el nombre de persones grans que viuen soles,
la taxa d’atur, el nivell d’estudis, la renda familiar disponible i el
percentatge d’abstenció a les últimes eleccions.
Dos exemples
molt clars que reforcen fins a quin punt poden estar relacionats aquests
indicadors es poden trobar a les escoles o als centres sanitaris de cada barri.
Tot i que, a priori, disposen dels mateixos recursos, l’informe destaca que les
zones amb una renda familiar més baixa és també on l’índex de vacunació dels
nens és més baix -amb el consegüent risc d’emmalaltir-, o bé on el percentatge
de dones que se sotmeten a una mamografia és més reduït -el càncer de mama és
una de les principals causes de mort evitable en el col·lectiu femení-. De
retruc, el percentatge de persones amb una titulació universitària al districte
de Sarrià - Sant Gervasi se situa al voltant del 50%, mentre que a Nou Barris
amb prou feines arriba al 10% -la mitjana de la ciutat és inferior al 30%.
L’agència
recorda també que fins a 20.000 dones de més de 85 anys viuen soles a la
ciutat, o bé que la taxa d’atur és superior en les dones (17,1%) que en els
homes (16,9%). En l’àmbit estrictament sanitari, les dades demostren que mentre
que hi ha malalties com el VIH que s’han estancat, o d’altres com la
tuberculosi que fins i tot s’han reduït, també n’hi ha que no han parat de
créixer durant els últims anys, per exemple, altres infeccions de transmissió
sexual com la sífilis i la gonorrea. Analitzada la problemàtica, després de sis
anys d’una crisi que ha tingut uns efectes devastadors, i un cop contrastat que
les actuacions preventives permeten reduir les desigualtats, hauran de ser els
informes futurs els que permetran saber fins a quin punt les polítiques
públiques poden incidir en la construcció d’una societat menys desigual.