Els últims episodis protagonitzats pel Tribunal Constitucional en
relació a les suspensions de diferents lleis referides a drets socials -com el
decret contra la pobresa energètica o la llei de l’habitatge- posen de
manifest, un cop més, sota quina fragilitat legal estem atenent les demandes
socials i l’emergència que, avui, pateixen moltes persones al nostre país. En
el marc d’un procés constituent, sigui de reforma de la Constitució espanyola o
del procés a Catalunya, és un bon moment per reflexionar sobre aquesta
situació.
Malgrat els constants atacs que han patit l’educació i la sanitat
públiques al nostre país, és palès que hi ha drets de primera i drets de
segona. El dret a la salut o a l’educació són drets inqüestionables per a una
gran part de la ciutadania, que es resisteix a acceptar discursos
desmantelladors de serveis públics i universals que gaudeixen de gran prestigi.
Però quan parlem del dret a l’habitatge, el dret a la llum i al gas, el dret a
l’atenció a la dependència, o el dret a disposar d’uns ingressos mínims, la
percepció i la realitat canvien. Aquests drets socials bàsics no tenen la
mateixa consideració, ni grau de protecció, ni garantia legal que la resta de
drets fonamentals. I, per això mateix, els últims anys han sigut més
vulnerables, més fàcils de deteriorar, en un context de desigualtats creixents
en què molts ciutadans no assoleixen els mínims que els permeten una vida
digna. Un exemple és la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució
espanyola, que, a causa de les polítiques d’austeritat, supedita els drets a
l’estabilitat pressupostària, una circumstància que ha afeblit tots els drets,
especialment els socials.
El model institucional que segons la Constitució havia de garantir
un estat social democràtic de dret ha fet fallida.
Ho hem comprovat també amb els constants recursos del govern de
l’Estat contra lleis socials emanades del nostre Parlament, i les suspensions
automàtiques del Constitucional. Aquest greuge ens porta a denunciar que un
dels preus que cal pagar per l’estabilitat pressupostària és renunciar a la
cobertura universal d’alguns drets socials bàsics. Si aquesta cobertura
existís, la situació social a Catalunya seria avui molt diferent. Si no
defensem i enfortim aquests drets, la nostra societat esdevé i esdevindrà més
feble, més insegura i més fragmentada.
La realitat és que actualment a Espanya la majoria dels drets
socials no són tractats com a drets fonamentals, perquè ni tenen les mateixes
garanties ni ho són des del punt de vista de la seva aplicació, atès que es
vinculen exclusivament a la discrecionalitat del legislador i de
l’administració, i de les lleis i reglaments que els desenvolupen. És a dir, no
hi ha un contingut constitucional que limiti l’actuació de les administracions
i de les institucions polítiques. Aquest fet significa la fallida sencera del
model institucional que segons la Constitució havia de garantir un estat social
democràtic de dret. En altres països, com Itàlia o Portugal, en aquests anys de
crisi també s’han produït poques reaccions institucionals i jurisdiccionals,
però quan s’han produït han sigut més fortes i contundents que en el cas
espanyol. A Espanya, en canvi, les poques reaccions dels tribunals o dels
poders públics d’aquests últims anys han sigut tímides i insuficients, i només
s’han produït per la forta pressió social quan les situacions han sigut molt
extremes.
La conclusió a què s’arriba és que no hem d’esperar una
transformació del comportament institucional, sinó que hem d’impulsar el
reconeixement dels drets socials al més alt nivell, mitjançant la seva
constitucionalització, perquè això permeti garantir-los. Aquest és el missatge
principal que les tres institucions signants vam voler llançar el 31 de març,
en una concorreguda jornada que vam organitzar a Barcelona per debatre sobre
aquestes qüestions.
Els drets socials han d'assolir un grau d'efectivitat i protecció
com tenen altres drets fonamentals
A Europa es constitucionalitzen drets des del segle XVIII, i hem
parlat de la constitucionalització de drets socials durant tot el segle XX.
Després d’un llarg parèntesi, sortosament al nostre país vivim ara l’emergència
de debats ciutadans entorn de processos constituents que busquen nous acords
sobre el nostre marc de convivència, cohesió i pau social. Es tracta de debats
que fa moltes dècades que no es produïen i que tenen relació, en part, amb la
crisi del model socioeconòmic construït a Espanya després de la Transició.
Després del 1978, per tant, el debat constitucional actual -tant a Catalunya
com a Espanya- ens obre per primer cop una oportunitat per plantejar
l’actualització o substitució d’un marc normatiu -la Constitució espanyola-
configurat en un moment en què alguns drets socials tenien molt menys
reconeixement polític, cultural i social del que tenen actualment.
Reclamem, doncs, que aquests drets fonamentals de segona
assoleixin en un futur proper el grau d’efectivitat, protecció i garantia que
ja tenen altres drets fonamentals. Ens cal fer passos endavant per a la defensa
i el reconeixement de drets socials com l’habitatge, els subministraments
bàsics com l’electricitat, l’aigua i el gas, l’atenció a les persones en
situació de dependència, o la garantia d’uns ingressos mínims per a totes les
persones i famílies. Com? Per mitjà del seu ple reconeixement en un text
constitucional.
En un moment en què l’increment dramàtic de la precarietat i les
desigualtats ens ho posen més difícil, en què els recursos disminueixen, i en
què gran part de la nostra ciutadania veu el futur amb incertesa, les tres
institucions signants estem compromeses, més que mai, amb aquesta defensa i
enfortiment de drets socials tan necessaris per garantir la dignitat de totes
les persones.
Oriol Illa és president
de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya
Núria Carrera és degana
del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya
Oriol Rusca és president
del Consell de l'Advocacia Catalana