diumenge, 12 d’abril del 2020

"La gent no mor sola. Mai. Sempre hi hem estat nosaltres"


Reproduïm l'article del Nacional en què entrevisten a la nostra companya Mercè.
La Mercè López treballa com a infermera a l'UCI de la Vall d’Hebron des de fa més de 20 anys, des que va acabar la carrera. Sempre amb crítics. També a urgències i a quiròfan. Les ha vistes de tots colors. Però admet que com això que estan vivint amb el coronavirus no ho havia vist mai, que és excepcional. “És com una guerra”, confessa amb el llenguatge bel·licista que està impregnant fins al darrer racó de la lluita contra el Covid-19.
Ella és una representant del batalló d'infermeres d'UCI, acostumades a traginar en un espai on la vida i la mort es contempla de manera diferent. En la conversa amb ElNacional.cat, mostra l’expertesa d’una persona conscient que ha desplegat la seva carrera en un dels centres més ben preparats del món. Parla de la imprescindible diligència i precisió que requereix l'UCI, en una cursa constant contra el rellotge que exigeix experiència, habilitat i entrenament.

I això no obstant, admet que quan va irrompre el Covid-19 se’n van adonar ràpidament, de manera "brusca", que allò era diferent. “La rapidesa amb què havíem d’actuar, s’havia d’aplicar moltes tècniques alhora. La complexitat que requeria la resposta”, explica impressionada, malgrat estar acostumada durant anys a treballar sabent que a vegades només disposen d'un fil d'alè per atrapar la vida del pacient.
Amb el temps han començat a conèixer per on engega les urpades el coronavirus. Han après a veure-les venir. Però l’impacte és brutal. També entre infermeres i infermers tan experimentades com les d'aquesta UCI. Tampoc no escapen dels cops. Per a la Mercè, un dels pitjors moments en aquesta crisi va ser quan va veure intubat un company.
El personal sanitari no és aliè a la por que el coronavirus ha escampat arreu. Ni les mascaretes, ni les ulleres, ni el bus els blinden davant de l'impacte emocional. Tampoc del temor a portar la malaltia a casa. Algunes companyes han optat per no viure amb les seves famílies. La Mercè viu amb el seu fill però eviten el contacte. Ni tan sols mengen a la mateixa taula. S’aplica el mateix l’aïllament que segueix un positiu i un protocol de desinfecció absoluta tan bon punt passa la porta de casa. “Imagina’t que contagiés el meu fill. No ho puc permetre”, explica amb l'angoixa que li provocar la simple idea.
Aquesta pandèmia deixarà una estela d’impacte profund entre la gent que hi treballa sense treva. N'està convençuda. Ja ho està fent. L'UCI de la Vall d'Hebron s'ha multiplicat per donar-hi resposta. S'ha reorganitzat i ha passat de 60 llits fins a 190, i la previsió és d'arribar fins a 300, si cal. Però això ha obligat a incorporar personal que no està acostumat a la brutalitat amb què pot arribar a colpejar una unitat d'intensius. I es nota. Sobretot entre els més inexperts, els companys més joves.
De fet, admet que per a ningú és fàcil l'experiència de viure la malaltia i la mort amb aquesta intensitat impensable. I això no obstant, com a infermera reivindica el seu paper, el de guarir però, també, el d'acompanyar, “acompanyar malalts en la darrera fase de la vida; que sigui de forma digna i que no estiguin sols”. “La gent no mor sola. Ni ara ni mai. Sempre hi hem estat nosaltres”, assegura.
Admet que amb la Covid-19 moltes famílies no han pogut acompanyar els seus en els darrers moments, que el dol serà molt més complicat, però també que “el pacient en aquest extrem no pateix, se’n va en pau”. Des de la setmana passada hi pot haver una persona acompanyant el malalt en situació terminal. És algú que ha de viure el moment del comiat en solitud, contemplant el darrer alè de la persona estimada a través d’un vidre. També aquest dol deixarà rastre. Com la petjada del dolor que es transmet diàriament rere les trucades angoixades demanant informació. “La impotència que sentim nosaltres a vegades, no es pot explicar”, confessa.
Les jornades són esgotadores, i intenses. A més, cal formar els professionals que s'hi han sumat des d'altres especialitats. I, tot plegat, en condicions que no són les òptimes. Això no obstant, el personal de l'UCI de Vall d’Hebron es considera privilegiat perquè cadascú té un equip de protecció individual (EPI) diari. Saben que en altres centres no és així. Malgrat tot, el material es dosifica. Tothom és conscient que no n’hi ha. Que tot el planeta n’està comprant fins a esgotar les existències. Tot s'administra amb extrema cura. Les mascaretes quirúrgiques es desinfecten amb peròxid d'hidrògen, malgrat que després de dues hores i mitja portant-les, cal sortir de l'habitació d'intensius perquè arriben les arcades, marejos i mal de cap.
La Mercè no pot amagar l'orgull per la resposta que ha estat capaç d'oferir tot el personal sanitari de la seva UCI, pel vincle que han aconseguit construir, per la professionalitat. Però alhora puntualitza que aquesta és la seva feina. “Ni heroïnes ni punyetes. Som treballadores normals”, assegura. Subratlla que el confinament ha estat clau, que ha permès combatre el col·lapse al servei. Valora molt la feina de l’epidemiòleg Oriol Mitjà i que hagi fet escoltar la seva veu sobre les mesures preventives. Però reclama que tothom en sigui conscient, que tothom es quedi a casa i actuï amb prudència, mentre als hospitals intenten aturar la pandèmia. Sense treva i malgrat la incertesa. No és fàcil. “Cada dia, quan vas a treballar penses: què ens trobarem avui?”, confessa sabent, però, que es tracta d'un neguit que comparteix amb milers de col·legues a tot el planeta.