Reproduïm l'article del Nacional en què entrevisten a la nostra companya Mercè.
La
Mercè López
treballa com a infermera a
l'UCI de la Vall d’Hebron des de fa més de 20 anys, des que va
acabar la carrera. Sempre amb crítics. També a urgències i a quiròfan. Les ha
vistes de tots colors. Però admet que com això que estan vivint amb el coronavirus no ho havia
vist mai, que és excepcional. “És com una guerra”, confessa amb
el llenguatge bel·licista que està impregnant fins al darrer racó de la
lluita contra el Covid-19.
Ella és una representant del batalló
d'infermeres d'UCI, acostumades a traginar en un espai on la vida i
la mort es contempla de manera diferent. En la conversa amb ElNacional.cat, mostra l’expertesa
d’una persona conscient que ha desplegat la seva carrera en un dels centres més
ben preparats del món. Parla de la imprescindible diligència i precisió que
requereix l'UCI, en una cursa constant contra el rellotge que exigeix
experiència, habilitat i entrenament.
I això no obstant, admet que quan va irrompre el
Covid-19 se’n van adonar ràpidament, de manera "brusca", que
allò era diferent. “La rapidesa amb què havíem d’actuar, s’havia
d’aplicar moltes tècniques alhora. La complexitat que requeria la resposta”,
explica impressionada, malgrat estar acostumada durant anys a treballar
sabent que a vegades només disposen d'un fil d'alè per
atrapar la vida del pacient.
Amb el temps han començat a conèixer per on engega
les urpades el coronavirus. Han après a veure-les venir. Però
l’impacte és brutal. També entre infermeres i infermers tan experimentades
com les d'aquesta UCI. Tampoc no escapen dels cops. Per a la Mercè, un dels
pitjors moments en aquesta crisi va ser quan va veure intubat un company.
El personal sanitari no és aliè a la por que el
coronavirus ha escampat arreu. Ni les mascaretes, ni les ulleres, ni el bus els
blinden davant de l'impacte emocional. Tampoc del temor a portar la malaltia a casa.
Algunes companyes han optat per no viure amb les seves famílies. La Mercè viu
amb el seu fill però eviten el contacte. Ni tan sols mengen a la mateixa taula.
S’aplica el mateix l’aïllament que segueix un positiu i un protocol
de desinfecció absoluta tan bon punt passa la porta de casa. “Imagina’t
que contagiés el meu fill. No ho puc permetre”, explica amb l'angoixa que li
provocar la simple idea.
Aquesta pandèmia deixarà una estela d’impacte profund
entre la gent que hi treballa sense treva. N'està convençuda. Ja ho està
fent. L'UCI de la Vall d'Hebron s'ha multiplicat per donar-hi resposta. S'ha
reorganitzat i ha passat de 60 llits fins a 190, i la previsió és d'arribar
fins a 300, si cal. Però això ha obligat a incorporar personal que no
està acostumat a la brutalitat amb què pot arribar a colpejar una unitat
d'intensius. I es nota. Sobretot entre els més inexperts, els companys més
joves.
De fet, admet que per a ningú és fàcil l'experiència
de viure la malaltia i la mort amb aquesta intensitat impensable. I
això no obstant, com a infermera reivindica el seu paper, el de guarir
però, també, el d'acompanyar, “acompanyar malalts en la darrera fase de la
vida; que sigui de forma digna i que no estiguin sols”. “La gent no mor sola. Ni
ara ni mai. Sempre hi hem estat nosaltres”, assegura.
Admet que amb la Covid-19 moltes famílies no han pogut
acompanyar els seus en els darrers moments, que el dol serà molt més complicat,
però també que “el
pacient en aquest extrem no pateix, se’n va en pau”. Des de la
setmana passada hi pot haver una persona acompanyant el malalt en situació
terminal. És algú que ha de viure el moment del comiat en solitud,
contemplant el darrer alè de la persona estimada a través d’un vidre.
També aquest dol deixarà rastre. Com la petjada del dolor que es
transmet diàriament rere les trucades angoixades demanant informació. “La impotència que sentim nosaltres a
vegades, no es pot explicar”, confessa.
Les jornades són esgotadores, i intenses. A més, cal
formar els professionals que s'hi han sumat des d'altres especialitats. I, tot
plegat, en condicions que no són les òptimes. Això no obstant, el personal de
l'UCI de Vall d’Hebron es considera privilegiat perquè cadascú té un equip de protecció individual (EPI)
diari. Saben que en altres centres no és així. Malgrat tot, el material es
dosifica. Tothom és conscient que no n’hi ha. Que tot el planeta n’està
comprant fins a esgotar les existències. Tot s'administra amb extrema cura.
Les mascaretes quirúrgiques es desinfecten amb peròxid d'hidrògen,
malgrat que després de dues hores i mitja portant-les, cal
sortir de l'habitació d'intensius perquè arriben les arcades, marejos i mal de
cap.
La
Mercè no pot amagar l'orgull per la resposta que ha estat capaç
d'oferir tot el personal sanitari de la seva UCI, pel vincle que han
aconseguit construir, per la professionalitat. Però alhora puntualitza que
aquesta és la seva feina. “Ni heroïnes ni punyetes. Som
treballadores normals”, assegura. Subratlla que el confinament ha
estat clau, que ha permès combatre el col·lapse al servei. Valora molt la feina
de l’epidemiòleg Oriol Mitjà i que
hagi fet escoltar la seva veu sobre les mesures preventives. Però reclama que
tothom en sigui conscient, que tothom es quedi a casa i actuï amb
prudència, mentre als hospitals intenten aturar la pandèmia. Sense treva i
malgrat la incertesa. No és fàcil. “Cada dia, quan vas a treballar penses: què
ens trobarem avui?”, confessa sabent, però, que es tracta d'un neguit que
comparteix amb milers de col·legues a tot el planeta.