L’informe ens diu
que segons dades de la Comissió Europea de 2012, l’Estat espanyol està entre
els 10 estats amb menor pes de la despesa pública (43,4% del PIB, davant d’un
49,9% de mitjana a l’Eurozona. França té un 56,6%, el Regne Unit el 48,5% i
Itàlia el 50,7%). També ens diu que en el període 2005-2011 la despesa pública
a l’Estat espanyol va créixer un 6,8% del PIB. Continua amb la disminució del
nivell d’ingressos públics, que en 2012 va ser del 36,4% del PIB, un 10% més
baix que la mitjana de la zona euro.
Pel que fa a
l’evolució de l’ocupació pública, entre el 3r trimestre de 2007 i el 3r de 2011
es va incrementar, segons l’Enquesta de Població Activa, en 288.700 empleats;
però des del 3r trimestre de 2011 fins
al primer de 2013 ha disminuït en 374.800 persones, que suposa un 11,6%, davant
del 7,7% de destrucció d’ocupació al sector privat.
Una darrera dada:
gairebé la meitat de la despesa pública està gestionada per les autonomies i
els ens locals. El 21,6% correspon a l’Estat central, el 34,3% a les
comunitats, el 12,3% als ens locals i el 31,9% a la Seguretat Social.
Una vegada
situats, anem al gruix de l’assumpte: ja està en vigor la Llei orgànica
d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, que prescriu que les
administracions públiques no podran tenir un dèficit estructural de més del
0,4%. Si alguna es passa, pot ser multada o rebre la visita dels “homes de
negre”. Però el més gruixut ve amb el principi: Una administració, una competència.
Hi estem d’acord,
amb aquest principi. Fa anys que ho diem; no ens han fet falta comissions
d’experts, ni CAREC, ni CORA..., tan sols sentit comú. Però com sol passar, el
que trobem aberrant és la solució que hi donen: la subcomissió de duplicitats
d’aquesta CORA ha plantejat 118 mesures dirigides a complir l’esmentat
principi. Diu que volen fer el mateix, amb la mateixa o millor qualitat i a
menor cost. Duros a quatre pessetes? Per a nosaltres les pessetes, per a ells
els duros.
El nus de la
qüestió és que por parte de órganos estatales se
asuman funciones realizadas por órganos autonómicos. Este es el caso de las competèncias
atribuídas a los Tribunales de Cuentas, Agencias de Protección de Datos, Juntas
Consultivas de Contratación Administrativa, Tribunales Administrativos de
Recursos Contractuales, agencias de evaluación del ámbito universitario,
agencias autonómicas de la energia, agencias de meteorologia, órganos de
inspección de aeropuertos, institutos de opinión, institutos o servicios
cartográficos, órganos de defensa de la competencia, entre otros.
Asimismo, otras medidas pretenden mejorar la eficacia i
eficiencia mediante la compartición de medios entre las distintas
Administraciones, que van desde las oficinas en el exterior hasta la
conservación de carreteras, las plataformas de formación de empleados públicos
o la gestión de centros educativos...
Una
recentralització en tota regla. Dèiem que estem d’acord que una competència
sigui exercida per una sola Administració. I tant! Ara, començant per dalt, que
suprimeixin el Senat, que suprimeixin aquells ministeris que tenen les
competències transferides, com Cultura, Educació i Sanitat, tots els òrgans de
serveis socials amb competències de titularitat autonòmica, les delegacions i
subdelegacions del Gobierno... Que suprimeixin tot òrgan que se solapi amb un
altre en la mateixa competència, però que
suprimeixin el que no exerceix la competència, no pas sistemàticament
l’òrgan autonòmic. Recentralització
maquillada amb aquesta paraula que es porta tant i es practica tan poc:
eficiència. Vulneració d’aquella legislació que quan els convé tant invoquen. O
és que els estatuts d’autonomia no són lleis orgàniques de l’Estat? Doncs totes
i tots sabem que les competències autonòmiques no s’han “donat graciosament”,
sinó que s’han establert per llei, que alhora emana de la Constitució o és la
mateixa Constitució la que atorga directament la competència.
També hi ha
enumerades les Medidas de empleo público
ja en funcionament i s’esmenta que la Secretaria de Estado de Administraciones
Públicas està ultimant el disseny de mesures com la determinació del règim
jurídic del personal (???), elaboració de catàlegs de cossos, reconsideració
del personal eventual, mesurament de les càrregues de treball, mecanismes per a
l’avaluació de l’acompliment, articulació de majors mecanismes de mobilitat
interna i interadministrativa amb la finalitat de canalitzar el personal
excedentari cap als “sectors deficitaris”.
També es parla de
la implantació del sistema de mesurament de l’eficiència, valorant la càrrega
de feina de les unitats administratives, calcular el temps mitjà de tramitació
dels expedients, avaluar la productivitat de cada unitat i comparar-la amb les
“homogènies”...
Diu, a més, que
amb tot això es podrà corregir la demora
amb què es resolen els procediments. I, amb tot, ni una paraula sobre
retribució justa, ni de recuperació del poder adquisitiu perdut, ni de les
condicions deteriorades, ni tan sols de reconeixement d’aquest haver de fer més amb menys i d’haver de
fer, com a mínim, el mateix amb molt menys personal. Ni de res de res sobre la
necessitat que les treballadores i els treballadors de les administracions
haguem de tenir condicions dignes per poder fer la nostra feina de manera
òptima.
Acabarem
treballant en una subdelegació d’una subsecretaria depenent d’una Comissió
Delegada dels ministeris d’Interior, Justícia i Treball, a hora i mitja de casa
nostra? Perquè si els deixem fer... Del que no es deuen adonar, aquestes ments
preclares, és que cada vegada n’estem més farts i que cada vegada som més les i
els que veiem que no hi ha altra sortida que decidir quina Administració volem.
I volem la nostra, la catalana, és clar. La catalana i prou.