Publica RBA
Tot i la reforma del
Codi Penal, les agressions, amenaces i coaccions als professionals sanitaris,
continuen estan en el dia a dia de les nostres institucions.
Les empreses
sanitàries, en cas d’agressions, poden ser declarades responsables per no
aplicar amb suficients garanties, la Llei de Prevenció de Riscos Laborals.
Des de fa
forces anys, els mitjans es fan ressò de les freqüents agressions de les que
són objecte el personal sanitari, i en particular metges i infermers/eres. A
mesura que la societat ha anat deixant de banda l’escala de valors, en la qual
des de sempre en formava par el respecte a les persones, hem assistit a un
increment preocupant de les agressions al personal sanitari, que mica en mica
han passat de la violència dialèctica a l’agressió física.
Segons dades
de la “Organización Médica Colegial d’Espanya”, l’any passat es van registrar a
tot l’Estat 361 agressions, de les quals un 32% varen acabar amb lesions. Per
fortuna Catalunya no és de les comunitats on més abunden aquestes agressions,
que es concentren majoritàriament a Madrid, Andalusia i València, tot i que si
el nombre d’agressions es relaciona amb
el nombre de col·legiats de cada comunitat, llavors les comunitats on hi ha
hagut més agressions per cada mil col·legiats són Melilla, Extremadura i Ceuta
per aquest ordre. No cal dir que aquestes xifres corresponen exclusivament a
les agressions a metges, i no inclouen les agressions als infermers/eres ni a
la resta de personal que treballa en institucions sanitàries. El sexe dels
agredits és reparteix pràcticament al 50%, i és a l’atenció primària on es
produeix un major nombre d’agressions (50%), mentre que als hospitals s’hi ha
produït un 32% de les agressions, tant per cent al que cal sumar-hi un 11%
produït en els serveis d’urgències
hospitalaris. Per la seva part a les urgències de primària s’ha produït el 7%
restant d’agressions.
Pel que fa
als autors de les agressions, un 39% correspon a pacients programats, un 31%
correspon a familiars, i un 27% correspon a pacients no programats. Les causes
de les agressions són per discrepàncies amb l’atenció medica (36%), per
diferències de tipus personal (15%), per la demora en ser atesos (14%), per no
receptar el que el pacient volia (11%), per informes que no responien a les exigències
dels pacients (5%), pel mal funcionament del centre (4%), per situacions
relacionades amb la incapacitat laboral (3%) i un 12% per altres causes.
Més enllà
d’aquestes estadístiques, a les que caldria afegir les agressions produïdes a
la resta del personal sanitari i també administratiu (admissions, per posar un
exemple), cal destacar que fins ara les accions més significatives que s’han
emprés per intentar sortir al pas d’aquesta situació són l’entrada en vigor al
juliol de l’any passat de la reforma del Codi Penal que contempla les
agressions a sanitaris que treballin en l’assistència sanitària pública com un
delicte d’atemptat contra l’autoritat. A aquesta situació s’hi afegeix que ja
hi ha sentències basades en l’aplicació de la Llei de Prevenció de Riscos
Laborals, en les que es responsabilitza a l’Administració sanitària per no
haver pres mesures de prevenció per evitar que aquestes situacions es puguin
produir.