El personal de la sanitat treballem les 24 hores del dia 365 dies l’any. La impossibilitat de planificar les nostres vides quan es van encadenant contractes eventuals, de fins i tot dies, fa que les dificultats per conciliar la vida laboral i familiar de les dones que hi treballem s’agreugi en aquest context.
Durant la pandèmia s’ha observat que aquelles feines remunerades que cobren especial rellevància per fer front a la COVID-19 són les professions més feminitzades, fruit de la segregació horitzontal del mercat de treball, com ara el personal sanitari i farmacèutic on el 70% som dones, residències de gent gran (84%) i personal de serveis socials (80%), entre d’altres.
D’acord amb les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), les dones representem el 66% del personal sanitari, arribant al 84% en el cas de les infermeres i psicòlogues, 51% en medicina i 72% en farmàcia. Els percentatges de participació entre homes i dones son extrapolables a les residències de gent gran i dependents.
Tot i que les dones som les que més hem estat a primera línia en resposta a la pandèmia, seguim estant infrarepresentades en els càrrecs de direcció: per cada tres experts homes citats als mitjans, tan sols s’ha citat una dona.
La pandèmia té, a més, una dimensió social important en l’àmbit privat, ja que les dones som les que realitzem la major part de les tasques domèstiques: a les dificultats habituals de conciliació i falta de corresponsabilitat ha d’afegir-se el tancament de les escoles i el confinament de la població als seus domicilis, el que ens ha comportat una sobrecàrrega de feines no remunerades.
Durant la primera onada, vam haver de seguir uns protocols que no estaven dissenyats per a protegir-nos, sinó per naturalitzar l’absència de material. La manca de personal es va acabar resolent amb la tenacitat de les plantilles. Un contacte directe i continuat amb persones afectades per coronavirus implica un elevat nivell d’exposició al contagi, al marge de l’enorme pressió derivada de doblar torns i fer moltes més hores extres del normal, amb les conseqüències emocionals i psicològiques que aquesta situació, mantinguda en el temps, pot arribar a comportar.
L’enorme sobreesforç de la primera onada no es va compensar amb un període de calma, degut als interessos polítics i empresarials d’accelerar la tornada a la normalitat enfront de les recomanacions.
Fins i tot hi ha problemes, un any després, al voltant del reconeixement de les baixes del personal de la sanitat, que encara crea més desgast en un context de desbordament del sistema.
Queda palès que no hi ha una voluntat real de cuidar a aquelles que tenen a les seves mans la responsabilitat de tenir cura de les persones malaltes. La crisi de la Covid ha posat en evidència que tenim un Sistema de Salut eficient gràcies a la gran professionalitat i compromís de les seves treballadores, malgrat l’infrafinançament i les privatitzacions encobertes