Pel seu interés us
fem arribar aquesta entrevista, publicada a La Vanguardia i tenint com a
protagonista l’investigador d’Oxford David Stuckler que va publicar amb el seu col·lega Sanjay
Basu el llibre 'Per què l'austeritat mata "(Taurus), un detallat estudi, sobre
els aspectes econòmics de la salut en què posa en evidència les conseqüències de
les polítiques d'ajust.
Amb la destral, no
Quan va començar la recessió se’ns va dir que l’única manera de combatre-
la era amb les retallades. I les més doloroses han estat les sanitàries.
Però la realitat ha demostrat, com prova Stuckler, que el que realment ha
funcionat ha estat el creixement encoratjat per polítiques expansives, com les
dels EUA i, últimament, el Japó. Mentrestant, han passat cinc anys de
retallades sanitàries, les de més efecte contractor, que han contribuït a la recessió.
Tant de bo l’experiència hagi servit per evitar malbarataments, que també n’hi
havia, perquè el que ha demostrat sens dubte és que les destralades sense mesura
a la sanitat perjudiquen la salut i la butxaca de tothom.
Hem investigat
els errors que s’han comès amb les retallades pressupostàries en sanitat en
diversos països europeus...
I...
... Han costat vides i patiment; però és que, a més a més, han estat
contraproduents: han restat creixement a les economies.
Com ho sap?
Pels nostres
càlculs, i, a més, perquè ho ha reconegut el mateix economista en cap de l’FMI,
Olivier Blanchard, que va demanar perdó als grecs pel seu error en haver menyspreat
l’efecte nociu de les retallades indiscriminades i especialment en sanitat.
Es va equivocar gaire, l’FMI?
La teoria
econòmica considera que un euro d’inversió pública aconsegueix un determinat augment
en el creixement d’un país...
Són els multiplicadors keynesians.
... Que ajuden a
discriminar a l’hora de retallar despesa pública, perquè resta més creixement
a l’economia
retallar en educació i, sobretot, en sanitat –la inversió pública que més
multiplica el PIB– que en armament.
I en ajuts a la banca?
Hauria estat molt
més eficient deixar caure els bancs, salvant els dipòsits dels estalviadors, que
mantenir-los operant artificialment contra tota lògica de mercat. Això sí que
ha estat malgastar.
Quin va ser l’error exactament en el cas de la sanitat?
L’FMI havia
calculat que retallar un euro en sanitat provocaria una reducció de 0,6 euros
en el PIB. Però en revisar les dades consolidades van veure que, per cada euro que
el Govern deixava de gastar en sanitat, el PIB grec es reduïa fins a gairebé un
euro i mig. O sigui que la retallada sanitària va aconseguir patiment, però no
estalvi.
Però el mal ja estava fet a Grècia.
I també aEspanya,
Itàlia, Portugal, el Regne Unit i altres països que han retallat despesa en
sanitat. El que hem calculat és que, de fet, les retallades ens van fer perdre
diners, perquè cada euro en despesa sanitària té una repercussió en el
creixement del PIB molt superior a un euro.
Però caldria discriminar la despesa sanitària eficient del malbaratament.
I era la gran
oportunitat que brindava la recessió. Però és evident que no es pot aconseguir aquesta
precisió en el tall si és només el ministre d’Hisenda el que en lloc del precísbisturí
aplica la destral a les xifres a plaer.
Només el consens faria el tall precís.
En tot cas, el
que denunciem és que la retallada en sanitat ha provocat no només malalties i
morts innecessàries, sinó que, a més, ha frenat el creixement a Grècia i a
Espanya, com demostren els nostres càlculs.
Creu que els economistes del Govern no han fet càlculs?
Temem que darrere
de les retallades hi ha una maniobra interessada de privatització de la sanitat
pública espanyola, com ja passa a la Comunitat de Madrid. Per això aquests
números incòmodes per a un govern que vol privatitzar i aprofitar oportunitats de
negoci s’obliden.
Com ho sap?
Perquè hem
aplicat mètodes objectius indiscutibles per mesurar el cost-efectivitat de la despesa
sanitària. De fet, la UE té l’obligació estatutària de fer aquests càlculs,
però ja els vam demanar l’any 2008 i encara els esperem.
Però no em pot negar que hi ha incentius perversos perquè la sanitat gasti
més del compte en benefici de tercers.
Som en una
economia de mercat i aquests incentius influeixen, en efecte. Per exemple, els
de gastar en fàrmacs cars. Augmentaria l’eficiència que es receptessin genèrics
al màxim en lloc de retallar en quiròfans.
Retallar en
programes de prevenció, en canvi, és malgastar.
Pot ser més concret?
L’estat de Nova
York va retallar 100 milions de dòlars en la prevenció de la tuberculosi i poc
després es va haver de gastar més de 1.000 milions en medicació per frenar un
rebrot de la malaltia.
No es pot discutir que estalviar en vacunes és el malbaratament més
estúpid.
I aquesta
apreciació es pot fer extensiva a gran part del sistema sanitari, els dirigents
del qual, en canvi, solen ser molt reticents a estalviar receptant genèrics en
lloc de medicaments cars amb marca, que reparteixen incentius entre els
receptadors. I passa el mateix amb les proves mèdiques, quan proporcionen beneficis
a tercers privats. Hi ha incentius per fer-ne més del compte.
Se salvarà el que queda de la sanitat?
Depèn dels governs i de la pressió que els ciutadans organitzats sàpiguen
fer amb els vots. Espero que tinguin en compte que els països, com els Estats
Units, on s’aplica l’expansió monetària i les polítiques de creixement en lloc
de les retallades indiscriminades estan sortint abans i millor d’aquesta recessió.
No veig Berlín en aquesta sintonia.
Hauran d’adaptar
les seves polítiques a l’evidència que els fonaments intel·lectuals de l’austeritat
han estat completament rebatuts per la realitat. Esperem que aviat siguin més
pragmàtics.